Mawa Ndiaye: “La majoria de senegalesos no són manters, hi ha molta inclusió social”

L’Associació Catalana de Residents Senegalesos a Barcelona fa 30 anys. És una comunitat petita comparada amb les d’altres nacionalitats però ha incrementat considerablement l’última dècada. Tot i això, de senegalesos a Barcelona n’hi ha des de fa 45 anys.

Els primers van instal·lar-se, especialment, a Ciutat Vella, però ara s’han repartit en d’altres punts de la ciutat. El barri en què la presència és més nombrosa és el del Besòs i el Maresme. Ha estat una descentralització fruit de la integració i la formació de famílies a Barcelona. Ara, molts ciutadans senegalesos de Barcelona encara tenen problemes per tenir els papers en regla, però l’entitat ja treballa a fer un pas més: celebrar que els senegalesos són també barcelonins de primera i promoure la cultura del seu país a la ciutat. De la societat senegalesa a Barcelona en parlem amb el president d’aquesta associació, Mawa Ndiaye.

S’ha integrat bé la comunitat senegalesa a Barcelona?

Jo crec que a la ciutat sí. Tot i que sovint es parla de la dedicació especial a la venda ambulant, jo crec que hi ha molta inclusió social.

Suposo que l’etiqueta de manters us molesta.

És que no són la majoria ni tots són a Barcelona. És la identitat que s’ensenya, que la comunitat senegalesa es dedica a això. És veritat que els pioners de la comunitat senegalesa es dedicaven al comerç al carrer i també a vendre als mercats ambulants, però actualment els que fan servir aquesta via de supervivència, perquè és això, una via de supervivència, ja són minoritaris.

Per tant, entenc que voleu lluitar contra aquesta etiqueta.

L’etiqueta hi és i treure-la és treballar a poc a poc per la inserció i treure dels carrers els que encara hi venen. Hem d’aconseguir que puguin fer també activitats més formals, i l’únic impediment que tenim actualment és la llei d’estrangeria, que ho dificulta tot. El que acaba d’arribar, si té molta sort, ha de passar cinc anys per poder tenir un contracte de treball.

Llavors, la situació no és la ideal. Però ha canviat gaire respecte de la que hi havia fa trenta anys?

Ha empitjorat! I ho hem vist a l’entitat. Als anys 80, quan Espanya no estava a la Unió Europea, es donaven permisos que es renovaven cada tres anys. Un cop Espanya va entrar a la Unió Europea es va aplicar la llei d’estrangeria i l’autorització s’havia de renovar cada tres mesos, i això generava molt de neguit. Als anys 90, molts senegalesos van aprofitar les èpoques de regularització, aprofitant especialment l’agrupament familiar, que va permetre instal·lar-se a moltes famílies. Però a partir de l’arribada de la crisi va tornar la precarietat i nosaltres no hem sortit d’aquesta fase. Hi havia persones que estaven ben instal·lades i tenien els papers, però que ara els han perdut.

Però la gran dificultat actualment és la llei d’estrangeria, que no facilita gens la inclusió. Com a mínim, hauríem de tenir una mica més d’agilitat administrativa. Això ens permetria treure gent dels carrers més fàcilment. N’hi ha que potser tenen mentalitat empresarial i podrien muntar el seu propi negoci, en lloc d’haver de córrer rere la policia o fer d’altres coses que no ens agraden. Si eliminem aquesta angoixa, que genera abusos, podríem veure el futur amb bona perspectiva a curt termini, per poder-nos formar i començar a treballar. És angoixant formar-se i no tenir papers, formar-se i no poder treballar. Hi ha moments en què l’ésser humà diu que ja no pot més. I a nosaltres ens costa poder assessorar tota la comunitat senegalesa que hi ha a la ciutat.

Tot i aquesta situació, la comunitat sí que ha incrementat a la ciutat. Com ho viviu des de l’associació?

Hi ha molta gent que ve i que viu de la il·lusió i les expectatives. A més, jo crec que totes aquestes persones que estan aquí ja no tornaran. El seu projecte és viure a Barcelona, no és tornar. I és per això que suporten tantes coses, per l’esperança que la situació algun dia canviarà. Però està durant molt. Ja et dic, com a mínim, cinc anys per regularitzar la situació. Però quan dic cinc anys soc molt generós! Perquè poden ser 10. Hi ha gent que fa aquí 10 anys que hi és, que s’ha format, que s’ha integrat, que podrien treballar i fer altres coses, però no hi ha manera que els donin l’oportunitat de poder treballar sense caure en l’economia submergida.

El perfil de les persones que arriben del Senegal és el d’algú que ha estudiat o que ve a buscar aquí aquesta oportunitat?

Les persones que venen del Senegal tenen, com a mínim, formació en educació secundària. No venen sense formació. Tenen, com a mínim, la base per poder-se seguir formant, aprendre llengües i integrar-se. Nosaltres hem buscat senegalesos manters per ajudar-los a integrar-se i hem vist que són persones amb estudis o que tenen un ofici. Si els poguessin convalidar la documentació tindríem gent de tots els oficis i, amb un mínim d’empenta podrien muntar els seus negocis. Però si no tenen els mitjans per poder-ho fer i saben que s’han d’esperar tants anys per poder-ho aconseguir, és molt difícil que surtin d’alguns cercles molt tancats.

Si és tant difícil aconseguir els papers, de votar ni en parlem.

Només els senegalesos que han aconseguit la nacionalitat poden votar. Els que no la tenen, ni en parlem.

I quin és perfil de les persones que venen del Senegal a Barcelona?

És un perfil de gent jove. Homes i dones d’uns 30 o 32 anys. Tots els que són més joves, si parlem d’adolescents, són persones que ja s’han criat aquí. Són de la comunitat senegalesa, és clar, però han socialitzat aquí. No necessiten el suport de l’associació, són catalans d’arrel.

Però néixer al país no sempre implica aconseguir la nacionalitat

Els pares que han tingut fills aquí s’han preparat molt i nosaltres també estem treballant per ells. Aquests joves no tornaran al Senegal i hem treballat perquè el seu projecte de vida sigui formar-se aquí a Catalunya. Hem d’assumir que som ciutadans. De fet, nosaltres treballem per les persones que acaben d’arribar, però també per a les que fa temps que hi són. Els hem de fer entendre que el projecte migratori ja s’ha acabat perquè ara és són ciutadans que viuen aquí, amb la família i les amistats. A més, contribueixen aquí en tots els sentits de la vida, l’econòmic i el social. I això és així pensin el que pensin els altres. L’origen que tenim és només la nostra motxilla, un element més passional que no pas el ser d’una nacionalitat o d’una altra.

Els migrants hem de començar a assumir que ja som ciutadans, com els altres, i hem de reclamar que tenim els mateixos drets. De fet, l’Associació volia redirigir-se en aquest sentit abans de la crisi. La vocació de l’entitat és transformar-se en una entitat civil catalana. Per nostàlgia posarem el cognom del Senegal, però som una associació catalana totalment. Esperem aconseguir-ho en els propers 10 anys, quan arribem als 40. Perquè voldrà dir que els senegalesos en males condicions ja seran un percentatge residual. Ho volíem fer quan vam complir 20 anys i no abandonem la idea perquè ens vam adonar que la comunitat senegalesa ja no tenia els problemes d’anys enrere. Teníem papers, teníem feina, teníem família. De fet, pensant en aquesta transformació vam canviar els estatuts de la entitat i ja no cal ser senegalès per formar-ne part. Simplement, fer activitats relacionades amb la cultura del país, tenir amistat i lligams que han sorgit a l’entitat. Deixar de ser una associació d’immigrants del Senegal.

I el canvi el vam fer quan teníem 20 anys, pensàvem que ja havíem evolucionat. Però arran de la crisi del 2008 hem tornat enrere i hem patit una regressió. Ara hi ha senegalesos que fa 10 anys que no tenen papers, i problemes que havien aconseguit superar han tornat. I esperem que quan fem 40 anys, els hàgim superat un altre cop.

Llavors, els senegalesos us adapteu molt bé allà on aneu.

Crec que el projecte migratori no és nacional, sinó individual. A nosaltres ens ha costat, però és parlar, parlar i parlar. El projecte migratori ha de quedar enrere. Hem de canviar el marc mental d’haver de tornar al país. Tornaràs de vacances o a visitar la família, però un cop passes una generació, el projecte vital s’instal·la aquí. I això ho aconseguim parlant i fent xarxa. Les persones senegaleses no ens agrupem només entre nosaltres, hem d’anar amb tothom. I en això treballem! En facilitar aquesta continuïtat de l’evolució i l’arrelament.

Pensar que si estàs en minoria perds la identitat o les arrels no és bo. Poder intercanviar i connectar amb altres comunitats és bo perquè tens la influència de poder processar moltes cultures. I la feina de l’associació ha de ser aquesta, especialment, a més d’acollir i ajudar les persones que arriben i no tenen papers.