Amb una carrera literària en què ha sovintejat el gènere negre i, en menor mesura, la novel·la històrica, l’escriptora Rosa Ribas ja és un nom popular entre els lectors aficionats al “noir”. Ara, però, abandona les policies, els detectius, els criminals i les víctimes per convertir-se a si mateixa en el personatge protagonista de ‘Peces abisales’, el seu nou treball, que ens ve a presentar al ‘Plaça Tísner‘.
L’escriptora miop
A ‘Peces abisales’, Rosa Ribas ens revela que és miop, molt miop. Quan era una adolescent, es va haver de vestir de pubilla per a un concurs de corals i en mirar-se al mirall el reflex li va tornar la imatge d’una criatura amb ulleres de cul de got i aparença estrambòtica: un peix abissal, segons li va semblar. Però la miopia també tenia coses bones, perquè la va obligar a redefinir la seva manera de veure la realitat, a treballar més en les distàncies curtes i a interpretar millor les distàncies llargues. I amb aquesta feina de construir-se una mirada, es va convertir en escriptora.
Aquesta és una de les històries que podem llegir a ‘Peces abisales’, el nou llibre de Rosa Ribas, en què l’autora del Prat de Llobregat repassa alguns dels episodis de la seva biografia: de l’origen luctuós del seu propi nom fins al viatge a Alemanya, on pensava quedar-se un any i en va acabar passant 30, a més de la seva feina escrivint i traduint cartes d’amor i de desamor o les seves manies com a escriptora i lectora. Un recull d’anècdotes i vivències que es pot llegir com una novel·la iniciàtica o com una autobiografia en què es destaquen els capítols més divertits i reveladors d’una vida.
L’amor per la lectura
Rosa Ribas escampa d’amor per les paraules tots els capítols que formen ‘Peces abisales’. En aquestes memòries escrites amb molt de sentit de l’humor i sense nostàlgia, l’autora ens explica les seves lectures de Poe, Stevenson, Bécquer i Maupassant i la seva afició per ‘El corsari negre’, d’Emilio Salgari, però també ens revela que no és gens mitòmana, que s’ha desempallegat de molts llibres i que no entén la sacralització de l’acte de llegir. En canvi, la llengua i la paraula escrita i oral, com a unitat bàsica del llenguatge, la fascinen fins al punt de reflexionar, a les pàgines del llibre, sobre el seu pes en les nostres vides.
El “mosaic” de Rosa Ribas
- Un llibre: ‘El corsari negre’. Quan era petita, la Rosa Ribas va trobar aquest clàssic d’aventures a la biblioteca del seu pare. 50 anys més tard, el seu amor pel pirata romàntic continua ben viu.
- Un país: Alemanya. El 1991, es va traslladar a Berlín primer i, després, a Frankfurt, amb la idea de viure-hi un any. Al final, hi va passar tres dècades.
- Un personatge: Cornelia Weber-Tejedor. Si Rosa Ribas era una espanyola a Alemanya, la seva comissària havia de ser, també, hispanoalemanya. La Cornelia ha protagonitzat quatre llibres que es compten entre el millor de la novel·la negra estatal.
- Una família: els Hernández. Atípica, disfuncional i amb alguns secrets, com tantes famílies, aquesta nissaga de detectius ha centrat tres dels darrers llibres de Rosa Ribas, i sembla que encara tenen corda per estona.
- Un animal: els peixos. Concretament, els peixos abissals, que donen títol al llibre de memòries de Rosa Ribas, en què desfilen records d’infantesa, inseguretats d’adolescència, llibres i lectures i, és clar, criatures aquàtiques.
- Una plaça: la Merianplatz. Ubicada a Frankfurt, en el barri on va viure tant de temps, sospitem que no hi ha peixos abissals en aquest racó de la ciutat alemanya. De fet, els únics animals que es mouen per les seves profunditats són els usuaris de l’estació de metro.
