A ‘Plaça Tísner‘ parlem d’una figura clau per entendre l’evolució del cinema nord-americà des de fa més de mig segle, i no és Steven Spielberg, ni James Cameron, ni Christopher Nolan, ni Quentin Tarantino, sinó un individu famós per aixecar una pel·lícula amb una sabata i una espardenya. Ens referim a Roger Corman, un cineasta amb 500 títols a la seva filmografia.
El rei de les pel·lícules barates
Comencem: Roger Corman és un jove treballador dels estudis de la Fox que, veient que no té opcions de prosperar a l’empresa, decideix començar a dirigir les seves cintes finançades per ell mateix. Aviat, comença a tenir èxit amb les seves propostes, que se sustenten en unes quantes normes molt senzilles: films de baix pressupost, rodades en pocs dies, de gèneres com el terror, la ciència-ficció o el western, i que, en ocasions, adaptin o directament afusellin temes d’actualitat. Són pel·lis normalment mal anomenades de sèrie B que omplen sales de barri i autocinemes.
Amb el temps, Corman entra a treballar per una productora força rellevant en el sector del baix pressupost, l’American International Pictures, i allà tira la casa per la finestra amb una sèrie d’adaptacions de relats d‘Edgar Allan Poe que comptaran sistemàticament amb Vincent Price, entre altres grans noms de la indústria i que, aquests sí, es roden amb bastants més diners.
La pel·lícula que no li va donar diners
A ‘El intruso’ (1962), Roger Corman fa la seva pel·li més obertament política i assenyala els mals d’uns Estats Units racistes que es deixen emportar fàcilment pel fanatisme cap a un líder. Té bastant de mèrit el que va fer, perquè la va rodar a Missouri amb població de la zona, a qui no se’ls va explicar ben bé de què anava la pel·lícula per evitar aldarulls.
Pensem que estaven en el sud racista, violent i nostàlgic de l’esclavisme i, de fet, tant Corman com el seu equip van rebre amenaces de mort, sabotatges i van ser expulsats del poble pel xèrif local que, literalment, els va perseguir en cotxe per intentar arrestar-los. Es tracta d’una cinta molt reivindicable, tot i que com diu ell, és l’única vegada que va perdre diners amb un film. La resta, tot guanys en una carrera que té unes 500 pel·lícules com a director i productor. Una barbaritat.
La seva faceta com a productor
Com hem dit abans, a més de director, Roger Corman també era productor de cinema, primer amb l’American International Pictures i, més endavant, amb la seva pròpia empresa, New World. I en aquesta faceta va produir pel·lícules com ‘Dementia 13’ (1963), un dels primers treballs com a director de Francis Ford Coppola. Deixeu-me que us expliqui ràpidament com neix aquest film, perquè ens servirà per entendre unes quantes coses: Coppola treballava per a Roger Corman, entre altres coses, en pel·lis que aquest comprava barates a altres països i a les quals afegia escenes, dirigides per cineastes joves (com el mateix Coppola) i les reestrenava en sales.
L’any 1962, Corman va rodar un film a Irlanda amb Coppola com a dissenyador de so i, com que van acabar-la en menys dies dels previstos, va proposar al seu ajudant que debutés com a director acreditat amb el seu primer llargmetratge, sempre que el pugui rodar en poc temps i amb pocs diners. Dit i fet: Coppola completa ‘Dementia 13’ en només nou dies i comença una carrera històrica.
Els deixebles de Roger Corman
De Roger Corman es deia que podia negociar una pel·li amb una trucada, rodar-la en aquella mateixa cabina telefònica i finançar-la amb les monedes que havien sobrat. I la clau d’aquesta història és que el que va fer amb Coppola es va repetir amb altres cineastes que, com ell, van començar a treballar a les seves ordres.
Parlem de Martin Scorsese, Peter Bogdanovich, James Cameron, Jonathan Demme (director d”El silenci dels anyells’ i ‘Filadèlfia’), Ron Howard, Joe Dante (director de ‘Gremlins’), Curtis Hanson i Robert Towne. A més de noms fonamentals pel cinema independent com John Sayles, Paul Bartel, Monte Hellman i Curtis Harrington, i intèrprets com Jack Nicholson, Robert De Niro, Dennis Hopper i Sandra Bullock, entre d’altres.
Dit d’una altra manera, tret de Steven Spielberg, George Lucas i algun altre més, tots els cineastes que revolucionen la manera de fer cinema de Hollywood, que construeixen l’imaginari fílmic dels darrers 60 anys i que influeixen en les noves generacions de cineastes… tots (o quasi tots) són deixebles de Roger Corman.
Costa molt trobar algú a la indústria que parli malament d’ell, tant és així que, si us fixeu, en un grapat de títols realment importants de Hollywood dirigits pels seus deixebles, us el trobareu fent un cameo. Penseu que Corman els ajudava a formar-se, els ensenyava a rodar en circumstàncies molt complicades i els deia, com recorda Ron Howard: “Si fas una primera pel·lícula amb mi, no caldrà que te’n produeixi cap més“, perquè aquesta primera pel·lícula serà el millor trampolí de llançament possible.
Ingmar Bergman en un autocinema
A principis dels 70, mentre els seus alumnes començaven a despuntar a la indústria, Roger Corman va comprar títols de grans cineastes internacionals com Federico Fellini, Ingmar Bergman, François Truffaut, Peter Weir, Volker Schlondorff i Akira Kurosawa i els va distribuir als Estats Units. Fins llavors, aquests cineastes eren coneguts de nom i en cercles d’aficionats al setè art, però no necessàriament pel gran públic. Això va canviar amb Roger Corman, que va estrenar les seves pel·lis en cinemes de tot el país, sovint de barris populars allunyats de les sales d’art i assaig, i, fins i tot, en autocinemes! Gràcies a ell, tota una generació de futurs cineastes descobreix una manera de fer cine que els influirà en la seva feina.
L’any passat va rebre un merescut homenatge al Festival de Canes, però en realitat Roger Corman, a punt de fer els 98 anys, continua treballant. Ara mateix, de fet, està produint dues pel·lícules com a mostra de la vitalitat d’un cineasta al qui es va voler menystenir per les seves produccions barates i que, en canvi, va aconseguir un llegat que el va convertir, insistim, en el nom més important de Hollywood dels darrers 60 anys.
