A més de tràilers, cartells, fotos de venda o gales de premis, el cinema s’ha empescat maneres força estrambòtiques de promocionar les seves pel·lícules. Ens referim als “gimmicks“, instruments de venda pensats per atreure els espectadors més enllà de la qualitat de les propostes o del glamur dels seus intèrprets. A ‘Plaça Tísner‘ us en mostrem set exemples.
‘Homicides’
William Castle (1961)
Abans que res, qui era William Castle? Doncs un director, productor i actor que va treballar entre els anys 40 i 70. I tot i que va tocar diversos gèneres, es va fer especialment popular per les seves cintes de terror, que sovint es catalogaven com a sèrie B. Castle era un tipus molt imaginatiu i juganer, no només com a director sinó també com a publicista, perquè s’empescava els mil i un “gimmicks” a l’hora de promocionar les seves pel·lis.
Per exemple, a ‘Homicidal’, fa aparèixer un compte enrere just abans del clímax de la història. La campanya publicitària deia: “‘Homicidal’ és tan terrorífica que si abandones la pel·lícula mort de por abans que acabi el compte enrere, et tornem els diners“. El problema és que, amb una premissa com aquesta, molta gent podia preferir marxar i recuperar el cost de l’entrada. Què va fer William Castle? Què va idear el rei dels “gimmicks”?
Situar a la sortida dels cinemes el “Coward’s corner”, la cantonada dels covards, una mena de catifa vermella on s’havien d’exposar els “covards”, entre cometes, que no havien aguantat la pel·li perquè els seus amics i els desconeguts en fessin mofa. Així, la gent s’ho pensava dues vegades abans d’abandonar la sala.
‘La força de la por’
William Castle (1959)
Un monstre surt de la columna vertebral de les persones cada cop que tenen por. L’única manera que tenen de combatir-lo és cridar. L’argument pot semblar una mica estrambòtic, però això és el de menys. El que ens interessa en aquest cas és que, en una determinada escena, el monstre s’escapava en una sala de cinema. El protagonista, l’actor Vincent Price, començava a cridar “Run for you lifes, The Tingler is in this cinema”!
Quan això passava, s’activava un dels “gimmicks” de Castle, un mecanisme anomenat Percepto, una andròmina que emetia petites descàrregues de vibració en algunes butaques del cinema. Així els espectadors es posaven a cridar, pensant-se que el monstre els havia picat, i generaven el pànic a la sala.
‘Scent of a mistery’
Jack Cardiff (1960)
Aquesta pel·lícula, que es va estrenar amb el títol de ‘Scent of a mystery’, està rodada al sud d’Espanya i, també, a Barcelona. La cinta no hauria passat a la història si no fos perquè va ser la primera, i l’única, a fer servir un altre dels “gimmicks” més curiosos del cinema: el sistema Smell-o-vision, un dispositiu que ruixava amb diverses aromes la sala de cinema en funció de l’escena. Un exemple és el del mateix taxi, on es podia sentir l’olor de la benzina.
De fet, el sistema no va funcionar perquè les olors entraven tard o no se sentien prou fortes, i l’Smell-o-vision va morir amb ‘Scent of a mystery’. Es van empescar altres mecanismes per portar les olors als cinemes, però potser l’única que val la pena destacar és la de l’Odorama, una targeta amb uns números que quan els rascaves feien olor. El tema és que qui el va fer servir va ser el grandíssim John Waters, un cineasta iconoclasta i escatològic que, a la seva cinta ‘Polyester’, feia que el públic olorés pets, aixelles o lleixiu.
‘Els crims del museu de cera’
André de Toth (1953)
‘Els crims del museu de cera’ és un film de terror sobre un artista que comença a assassinar persones per convertir-les en figures del seu museu de cera. Enmig d’aquest argument tan truculent, hi ha una escena que no ve a tomb de res en què apareix un malabarista amb una raqueta. L’escena només es justifica perquè el director i els productors anaven bojos per introduir efectes de tres dimensions a la cinta, fos com fos.
‘Els crims del museu de cera’ és una de les primeres pel·lícules amb efectes 3D de la història, un altre dels “gimmicks” més recurrents del setè art amb què ja havien experimentat els nazis i que, de tant en tant, torna a treure el cap a la cartellera com va passar fa uns anys amb ‘Avatar’.
‘Mad doctor of Blood island’
Eddie Romero i Gerardo de León (1969)
El que ens interessa de ‘Mad doctor of Blood island’, aquesta cinta filipina de terror dels anys 60, no és el producte en si mateix, sinó com es va promocionar. Quan la pel·li es va estrenar als Estats Units, el Samuel Sherman, un productor de cinema de terror de baix cost, va tenir la brillant idea de repartir aigua amb un colorant verd entre el públic perquè beguessin la “sang verda· que apareix al film.
El problema és que el gel que feia de colorant estava en mal estat i va provocar una reacció intestinal entre els assistents que va fer que les projeccions de ‘Mad doctor of Blood island’ estiguessin amenitzades per tot de gent cagant-se per tot arreu.
‘Holocaust caníbal’
Ruggero Deodato (1980)
No ha envellit gaire bé aquesta cinta de Ruggero Deodato que, ja en el seu dia, el 1980, es va fer popular precisament per la seva campanya de promoció. La publicitat de la cinta insistia en què les imatges que veiem eren reals i pertanyien a un equip de rodatge que havia sigut assaltat i devorat per caníbals. El problema és que els “gimmicks” se’ls van anar de les mans: els actors del film tenien prohibit, per contracte, aparèixer a les projeccions promocionals o fer rodes de premsa, per insistir en la idea que eren persones reals que havien acabat a la panxa d’un caníbal.
Quan la cinta es va estrenar, Deodato va ser detingut acusat de l’assassinat dels seus actors, i va haver de reunir-los, portar-los a un programa de televisió i demostrar a un tribunal que estaven vius i que les morts que es veien a la pantalla eren totes falses. Bé, totes no, perquè, i això sí que és esgarrifós, es van matar diversos animals davant de càmera, entre ells un mico, un porc i una tortuga. Però per això ningú li va demanar comptes a Deodato.
‘Troll 2’
Claudio Fragasso (1990)
Els fans del cinema més trash coneixen ‘Troll 2’ perquè acostuma a figurar en les llistes dels pitjors films de la història. I com la van vendre? Doncs pel títol. Resulta que quatre anys abans s’havia estrenat ‘Troll’, una cinta de baix pressupost que va tenir un cert èxit… i que no tenia res a veure amb aquesta. Els productors de ‘Troll 2’ la van vendre com si fos una seqüela, tot i que no té als mateixos personatges, ni continua la història… ni els monstres que hi surten són trolls! Tot plegat, un despropòsit que demostra que, a l’hora de promocionar una pel·lícula, n’hi ha que no tenen manies en mentir i enganyar.
