Tot director, productor, intèrpret o guionista busca provocar el major impacte possible en el seu públic. Però pocs pensen en què la cosa surti tant de mare com a les pel·lis de què parlarem. Títols que han generat protestes socials i aldarulls, i no precisament per la seva qualitat. A ‘Plaça Tísner‘ us en destaquem cinc.
‘El naixement d’una nació’
D. W. Griffith (1915)
Sí, parlem d’un dels primers grans clàssics de la història del cinema, d’un títol fonamental per la seva contribució al llenguatge modern del setè art, però aquesta reconstrucció de la guerra de Secessió nord-americana pintava als afroamericans com dimonis malvats que volien assassinar els pobres blancs del sud. I qui els ho impedia? L’heroic Ku Klux Klan que, per cert, va fixar el seu imaginari de Setmana Santa sevillana amb aquesta cinta.
En diverses ciutats es van produir disturbis contra la comunitat afroamericana, protagonitzada per blancs racistes que sortien de veure el film. El cas més greu és el de l’assassinat d’un adolescent a mans d’un blanc. En altres llocs, veient els aldarulls, van cancel·lar l’estrena i, és clar, també hi va haver veus d’intel·lectuals i activistes que es va pronunciar en contra d’una pel·lícula tan indiscutiblement racista.
‘El gran dictador’
Charles Chaplin (1940)
A dia d’avui, carregar contra el règim de Hitler és, diguem-ho així, relativament fàcil, però intentem posar-nos a la pell de Chaplin a finals dels anys 30 del segle passat: els nazis t’odien perquè es pensen que ets comunista (cosa que només és mig certa) i que ets jueu (cosa que és falsa), els britànics no en volen saber res d’una cinta com la teva perquè els fa por provocar una guerra mundial, i els americans passen de tot i no volen intervenir.
Quan es va estrenar ‘El gran dictador’ es van produir aldarulls en algunes sales, perquè als EUA també hi havia ciutadans que simpatitzaven amb el nazisme, i una colla llarga, individus enfurismats que llançaven pintura vermella contra les pantalles dels cinemes i cridaven a favor de Hitler. Per tant, Chaplin se la va jugar… fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial i els britànics van acceptar, per fi, estrenar la cinta, i es va convertir en un èxit. Per cert, a Espanya es va estrenar… el 1977, després de la mort de Franco, que també s’hi deuria veure una mica reflectit…
‘Et saludo, Maria’
Jean-Luc Godard (1985)
A ‘Et saludo, Maria’ veiem una noia que es diu Marie, que és verge, que té una parella que es diu Joseph, i a qui no ha visitat un colom, però sí que l’ha sobrevolat un avió. Hi ha més paral·lelismes amb la tradició religiosa, però l’esperit iconoclasta d”Et saludo, Maria’ va enfadar alguns sectors catòlics de França. Els creients més ultraconservadors van irrompre a algunes sales on es projectava, fent càntics religiosos, llançant bombes fètides i pintura a les pantalles, i agredint els assistents. Sembla que es van oblidar d’allò de posar l’altra galta. El pitjor dels aldarulls es va produir a la localitat de Tours, on van incendiar la sala de cinema.
El papa Joan Pau II la va veure i, per primera i em sembla que única vegada, un sant pare es va manifestar en contra d’un film perquè mostrava la verge nua. Els aldarulls es van repetir a Alemanya, Espanya, Itàlia, Grècia, el Brasil… Hem de dir que alguns bisbes s’hi van manifestar a favor, i que a qui sí que li va agradar va ser als protestants, que li van donar un premi a la Berlinale.
‘L’exorcista’
William Friedkin (1973)
‘El exorcista’ és, per mèrits propis, un clàssic del cinema de terror. Però si algunes de les seves escenes continuen inquietant 50 anys després de la seva estrena, imagineu en aquell moment! La primera pista del que havia de passar la van tenir en una sessió prèvia per al públic, en què alguns espectadors van sortir corrent i cridant de terror. Uns executius de la Warner, la productora, es van girar i van dir: “Què collons acabem de veure?”. Només era el principi.
L’interès per la cinta va anar augmentant i, quan es va estrenar, es feien cues a les quatre de la matinada, als EUA i al Canadà, en ple hivern, per veure un film que els produiria tota mena de reaccions: desmais entre el públic, gent a qui havien de treure en llitera, nàusees, vòmits… El cinema de la universitat de Toronto tenien un lampista tot el dia en el recinte, perquè els lavabos vessaven de la gent que hi havia d’anar corrents.
La pel·li també va provocar crisis de fe entre espectadors amb una educació religiosa, les esglésies es van fer un fart d’atendre trucades de persones que deien que estaven posseïdes o que sabien d’algú que ho estava, i un home es va presentar mig despullat a la catedral de Denver i van caldre dos capellans, alguns assistents i la policia per reduir-lo. I tot, per la suggestió que va provocar una pel·lícula.
‘Camada negra’
Manuel Gutiérrez Aragón (1977)
‘Camada negra’ explica la història d’un grup de joves franquistes que, quan s’està produint la Transició, comencen una cadena d’aldarulls i d’atemptats per revertir el procés. Rodada amb molta mala llet i un punt d’humor negre, la cinta potser no és de les que millor ha envellit de Manuel Gutiérrez Aragón, i no perquè el que explica no estigui vigent, malauradament, sinó perquè es nota molt que és filla d’un temps en què el cinema militant i sense clarobscurs era el que tocava.
I per aquest mateix compromís inequívoc amb la democràcia, tot i que ‘Camada negra’ va rebre l’Os de Plata de la Berlinale, la censura la va prohibir fins al 1977. I quan es va estrenar al cinema Luchana de Madrid hi van posar primer una bomba, i uns dies més tard li van llançar un còctel Molotov, a més de pintades i amenaces de mort per a tot l’equip de la pel·li. Tot i això, ‘Camada negra’ va ser un èxit de taquilla i va quedar per a la història com un dels grans exemples cinematogràfics del clima que es vivia durant la Transició.
