Pilar Aymerich passa pel ‘Mirador Barcelona’, del “bàsics”, una talaia des d’on mirar amb perspectiva la ciutat. La fotògrafa barcelonina ha publicat recentment les seves memòries ‘La Barcelona de Pilar Aymerich’, un recull per explicar i recordar les lluites socials entre finals dels anys 60 i els 80, amb l’epicentre a Barcelona. Nascuda al barri del Carmel, es va iniciar en la fotografia a Londres i a París i va tornar a la ciutat per treballar en publicacions tan emblemàtiques com ‘Serra d’Or’, ‘Destino’, ‘Triunfo’ i ‘Cambio 16’.
La fotògrafa creu que la ciutat és molt cinematogràfica, amb el mar i la muntanya, el Modernisme, el Gòtic i el paisatge humà: “Cada ciutat té un paisatge de gent que la fa diferent”. Recorda que amb la covid, quan no es podia sortir al carrer, la Fundació Vila Casas va demanar a uns quants artistes que fessin una peça de com veien la ciutat. Ella explica que va sortir al carrer amb la càmera i va pensar: “Això no és la meva ciutat”, i no va fer ni una fotografia. Va arribar a casa i va buscar les fotografies amb gent que tenia i es va preguntar si estarien bé.
“M’encanta mirar per les finestres”
De fet, assegura que sempre va amb una càmera al moneder. Tot i això no sempre dispara, de vegades només són fotografies mentals. Diu que arriba un moment que penses que no cal fer la foto, que el que és important és veure-la. Va a peu per Barcelona i explica que li encanta “mirar per les finestres, veus la vida, i t’imagines històries que tenen a veure amb la ciutat”. Diu que mai desconnecta que va mirant sempre a la gent com va vestida, com es comporta. L’última fotografia que ha disparat ha estat a la plaça de Rovira i Trias, de la Vila de Gràcia, a una noia que llegia el diari.
Aymerich ha captat amb la seva càmera la història d’un temps que s’allarga fins als nostres dies, des de la il·lusió i la rebel·lia de les manifestacions de la Transició a retrats icònics de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany i Ovidi Montllor. Ara, mirant enrere, creu que “Barcelona ha guanyat en la manera de viure, la llibertat, amb concerts per a la gent jove, jo he viscut una ciutat grisa sense res per al jovent“, recorda. Considera que “va tornar el color a Barcelona amb la immigració, això enriqueix una ciutat”.
“Habitatge i massificació”, principals problemes de la ciutat
Per Aymerich, el principal problema de la ciutat ara “és el problema de l’accés a l’habitatge i tenir els barris cuidats, ja que això fa que una ciutat estigui viva. També la massificació turística, et prenen la ciutat“.
Diu que li agrada Barcelona “perquè té moltes cares. M’agrada passejar per l’Eixample pels petits detalls i pel Gòtic, tot i que ara no s’hi pot anar, perquè és com una processó contínua, hi ha massa gent”. Es defineix com a urbanita i, tot i que li agrada la ciutat, la fa patir que deixi de ser dels barcelonins: “Això em fa una mica d’angúnia”. Tem que la ciutat perdi la seva essència, ja que creu que molts barcelonins no podran accedir a un habitatge i la massificació turística l’acabarà convertint en un parc temàtic “i això fa por”, assegura.
“Imagina’t, en comptes del botellot, els nens amb estels”
Un exemple són les bateries antiaèries del Carmel. Aymerich fa memòria de quan era petita i com hi anaven els nens del barri a fer volar estels: “Imagina’t que ara, en comptes del botellot, la foto fos: tots els nens amb estels i Barcelona al fons”.
La ciutat ha canviat, reflexiona, i quan ha tornat al seu barri s’ha adonat que ja no hi ha les barraques de Can Baró, per on diu que passava per arribar més de pressa al Parc Güell. Recorda com “m’asseia a escoltar les guitarres de l’època”. Creu que tot això fa que s’apreciï l’altre i “si ho vius des de petita aprens a conviure”. Quan era petita pensa que a barris com el del Carmel “es vivia sense cap agressivitat el fet que hi hagués nouvinguts. Hi havia una convivència que no sé si ara continua“.
“Als cementiris hi ha tot l’embolcall de les vides que han passat a la ciutat”
Els cementiris i els mercats són els espais que identifiquen les ciutats. A la fotògrafa li agrada visitar els cementiris, diu que “aquí hi ha tot l’embolcall de les vides que han passat a la ciutat”.
Aquesta vida dedicada a captar amb imatges va ser reconeguda l’any 2021 amb el Premi Nacional de Fotografia. Una de les coses amb què gaudeix és “agafar un personatge i posar-lo en un lloc que tu creus que el defineix, que es correspongui amb la seva personalitat. Això ho faig molt”, conclou. I un dels seus llocs preferits per retratar Barcelona eren els bancs de la plaça de la Natura del Parc Güell, quan abans la ciutat era dels barcelonins.
