9 cineastes contra el poder

Cineastes contra el poder. En aquests temps en què l’extrema dreta s’està fent present a tot arreu i en què les llibertats sembla que es posen en qüestió, no està de més que recordem cineastes que, en situacions com aquesta, s’han revoltat contra els que manen.

Spike Lee

‘Infiltrados en el KKKlan’ (2018)

El nou treball de Spike Lee explica la història real de com un policia negre i un de jueu van aconseguir infiltrar-se en el Ku Klux Klan als 70. No és una mala pel·lícula, tot i que tampoc el millor treball de Lee, però sí que es nota que estem davant d’un film que s’explica per l’auge de l’extrema dreta i el racisme als Estats Units, amb mencions bastant directes a l’administració Trump.

Charles Chaplin

‘El gran dictador’ (1940)

Amb aquest discurs ple de paraules sense sentit es presenta ‘El gran dictador’, el paradigma del cinema contra qualsevol dictadura. Aquesta sàtira d’un dictador sospitosament similar a Hitler i d’un barber jueu que se li assembla molt serveix a Chaplin per carregar contra el règim nazi en un moment en què els Estats Units encara no estaven en guerra i bona part de Hollywood preferia mirar cap a una altra banda. S’ha de dir que el mateix Chaplin va afirmar que, si hagués sabut dels horrors dels camps de concentració, hauria fet la peli d’una altra manera.

De fet, Chaplin va tenir molts problemes perquè d’entrada el govern britànic no la volia exhibir perquè enfadaria als nazis (això abans de la guerra és clar). Es va prohibir en molts països d’Amèrica Llatina, als EUA molts cinemes van patir atacs de simpatitzants nazis i, és clar, es va prohibir a Alemanya, a Itàlia i a Espanya, on només amb la mort de Franco es va poder exhibir, 35 anys més tard, i amb molt d’èxit. Cal dir que hi ha constància de que Hitler va veure la peli, però ningú es va atrevir a preguntar-li què li havia semblat…

Fritz Lang

‘El testamento del doctor Mabuse’ (1933)

El doctor Mabuse, un geni del mal que vol controlar el país, és el protagonista d’una trilogia de films que el cineasta Fritz Lang va començar als anys 20. Aquesta és la segona entrega, rodada just quan els nazis pugen al poder, i s’entén com una crítica a la seva política de la por. Una crítica molt actual, per cert. La peli va ser censurada, però Joseph Goebels, ministre de propaganda de Hitler, va cridar Lang a una reunió i li va dir: ‘mira, la peli te la censurem, però t’oferim la direcció dels estudis UFA’, que llavors eren els més importants d’Alemanya i quasi que d’Europa. I Lang va contestar: ‘Deixa’m uns dies que m’ho penso’. Al cap d’uns dies, agafava una maleta i fugia a França, deixant am un pam de nas al règim i a la seva dona, la guionista Thea Von Harbou, i que era una nazi de cap a peus a qui va abandonar en la seva fugida.

La història té un final de peli, perquè Fritz Lang i Thea Von Harbou, junts, havien fet pelis extraordinàries, però la filiació al règim nazi d’ella va acabar amb un matrimoni que ja feia aigües. Thea Von Harbou es va divorciar. Fritz Lang es va instal·lar a Hollywood, on va rodar una trilogia anti-nazi: ‘El hombre atrapado’, ‘Los verdugos también mueren’ i ‘El ministerio del miedo’, i es va convertir en un nom molt respectat per la professió. Von Harbou va continuar treballant pels nazis i, després de la guerra, se la va apartar de la indústria pel seu passat. El 1954 s eli va fer un homenatge després d’anys d’oblit, i just quan sortia del cinema, va relliscar i va caure, fracturant-se el maluc i morint al cap de poc a l’hospital.

Sergei Eisenstein

‘Ivan el terrible’ (1944-45)

Segona part d’una trilogia incompleta sobre el tsar Ivan Grozsni, ‘La conjura de los Boyardos’ ens mostra a un monarca que dubta, que entra en contradicció entre els seus ideals i el que fa, mentider, traïdor… I amb aquest film, Sergei Eisenstein vol denunciar els mals del règim estalinista i del propi Stalin, que ha traït els principis de la Revolució.

Eisenstein era un entusiasta de la Revolució als anys 20. Però què passa? Que als anys 40 ha vist com molts companys i amics han sigut condemnats a l’ostracisme o assassinats per Stalin. A més, als anys 30 fa un viatge a Hollywood, i des de llavors és sospitós d ser un espia nord-americà, fins el punt que se li posa un comissari polític perquè el vigili quan roda, es destrueix una plei en què estava treballant i se li prohibeix rodar-ne d’altres. Així, quan roda ‘Ivan el terrible’, de qui vol parlar és de Stalin i de la seva tirania. La peli serà censurada, i Eisenstein morirà d’un atac de cor sense poder rodar sencera la tercera. Si no hagués mort jove, qui sap com hauria acabat amb Stalin…

Luis García Berlanga

‘El verdugo’ (1963)

Un pobre home, prototip de ciutadà de l’Espanya franquista, ha d’acceptar l’ofici del seu sogre per no perdre la casa i el seu nivell de vida. El problema és que el sogre és botxí, s’encarrega de les execucions dels condemnats a mort. Aquest és l’argument d’’El verdugo’, una de les millors pelis de Luis García Berlanga, una de les millors del cinema espanyol i de l’europeu…

Crítica a la pena de mort i a les condicions de vida a l’Espanya franquista, que porten a algú a haver de triar entre un ofici que consisteix en assassinar gent o quedar-se al carrer. Berlanga se les va tenir amb la censura a pelis com ‘Plácido’ o a ‘Los jueves milagro’, fins el punt de que va oferir al censor que co-signés el guió, fart de que li exigís canvis, però ‘El verdugo’ va sortir prou ben parada. Hi ha molts altres cineastes que van desafiar el règim, però pocs amb l’humor negre i el talent de Berlanga.

Jean Luc Godard

‘La chinoise’ (1967)

Manifest maoista de Jean Luc Godard, un dels grans radicals tant formals com ideològics del cinema europeu, ‘La Chinoise’ s’estrena el 1967 i testimonia el clima d’agitació política que es vivia entre la joventut francesa en aquells moments. Hi ha una història curiosa respecte això. Uns mesos abans del maig del 68, al febrer, el ministre de cultura aparta el director de la cinemateca francesa, l’Henri Langlois, de les seves funcions i l’acusa de no gestionar bé els fons econòmics. Això provoca una onada de protestes del cineastes de tot el món i fa que gent del cinema com Jean Luc Godard o François Truffaut es manifestin als carrers i s’hi sumen els estudiants i l’esquerra. El ministre al final es rendeix i reincorpora Langlois, però el clima de manifestacions que genera aquest incident planta la llavor que fa possible el maig del 68.

‘¡Hay motivo!’ (2004)

Són els darrers temps del govern de Jose María Aznar, de l’aznarato, i 32 cineastes, entre ells Joaquim Oristrell o Jose Luis Cuerda, s’ajunten per presentar un film col·lectiu fet de curt-metratges que volen mobilitzar el vot contra la dreta. Parlem de l’època del No a la guerra, de l’inici de la mala relació amb Catalunya, de les reivindicacions dels drets homosexuals, de la crisi del Prestige… L’ambient estava molt caldejat…

Jafar Panahi

‘Esto no es una película’ (2011)

Jafar Panahi està considerat un dels cineastes més importants del seu país, però també dels més crítics. Tant, que va ser empresonat fa vuit anys per, segons el govern, rodar una peli que censurava el comportament del règim. Aquest fet va provocar una onada de protestes entre cineastes de molts països. Al final, Panahi va ser condemnat a sis anys de presó i vint d’inhabilitació per fer cinema.

La peli se salta la prohibició imposada a Panahi de dedicar-se al cinema, i va ser rodada a casa seva, mentre esperava l’apel·lació a la sentència. Perquè es pogués veure, es va treure en un pen amaga’t en un pastís d’aniversari i enviat en avió fins al festival de Cannes. Més endavant rodarà dos títols més, també d’amagat, que tindran molt d’èxit al circuit de festivals.

Paolo Sorrentino

‘Silvio (y los otros)’ (2018)

Sílvio y los otros’, un biòpic sobre l’empresari i polític silvio Berlusconi, que es podrà veure el 21 de desembre als cinemes. No és el primer cop que es fa una biografia sobre el personatge, ja ho va fer Nanni Moretti, però Paolo Sorrentino, el director de ‘La gran belleza’ sembla un director més adequat per explicar-nos la vida d’aquest individu.