Els pares de la Mariona Roca van decidir, al 1969, que la seva filla de 17 anys “no anava pel bon camí”. La van denunciar i va ser posada a disposició del Patronato de Protección a la Mujer, una institució franquista dedicada a reeducar noies considerades rebels. “Suposadament era un col·legi, però treballàvem gratis als tallers, netejàvem els terres de les monges, etc.”, recorda la Mariona.
La Mariona va estar tancada durant nou mesos: “Em vaig escapar, però vaig haver de tornar i va ser horrible. Llavors, la meva resistència va ser anar deixant de menjar“. Finalment, la família va decidir treure-la del centre perquè estava molt prima, després d’uns mesos a Barcelona la van portar a un sanatori psiquiàtric perquè no millorava. “Un dels tractaments va ser a base d’electroxocs, però van desistir i van passar al xoc insulínic, m’injectaven insulina cada matí i entrava en xoc”, rememora la Mariona.
La història de la Mariona, en un documental
El documental ‘Els buits’ recull el testimoni de la Mariona Roca. Un retrat íntim de memòria històrica que denuncia l’existència fins al 1984 en plena democràcia d’una institució fosca i silenciada, el Patronato de Protección a la Mujer. La Mariona no havia comès cap delicte, però no encaixava en el model femení de l’època. L’aliança entre l’Església i l’Estat va imposar un model de dona submisa i obedient i diferents ordres religioses es van encarregar d’imposar aquesta doctrina als centres que el Patronato tenia per tot l’estat.
Les tres directores del documental —Sofia Esteve, Marina Freixa Roca i Isa Luengo— van guanyar el Premi Joves Creadores 2022 impulsat per La Bonne amb aquest curt documental. La pel·lícula és una història familiar sobre com la Mariona li explica a la seva filla, una de les directores del documental, que la seva àvia la va denunciar i va acabar al Patronato.
“El Patronato va ser una repressió increïble”
Entre 1941 i 1985 milers d’adolescents i joves van ser tancades en centres religiosos de tot l’estat espanyol sota custòdia del Patronato de Protección a la Mujer. Oficialment, eren coneguts com a col·legis, però les noies es trobaven en autèntics règim carceraris sense haver passat per cap judici. La Mariona no entén perquè a dia d’avui ningú parla d’aquells centres: “A la llei de la memòria històrica no es fa cap referència i ha sigut una repressió cap a noies adolescents increïble”.
“Era una presó. No podies mirar el carrer”
Cada dia apareixen més testimonis de dones que van passar per alguns dels centres que el Patronato tenia a tot l’estat, també a Barcelona. La Maria Forns va estar al centre que tenen les germanes Adoratrius al carrer de Casanova. “Era un espai carcerari, no es podia decidir res, ni tan sols mirar al carrer. Només confiaven una mica si acceptaves que eres culpable, confessaves, i feies la pràctica religiosa més enllà d’anar cada dia a missa”, reflexiona la Maria.
La Maria recorda que estava tan malament que “vaig intentar escapar-me, però no ho vaig aconseguir i vaig estar uns dies en aïllament. Era una cel·la semisubterrània amb una finestra alta, un espai petit amb una llitera. No recordo si hi vaig estar tres dies o una setmana”. La Maria va participar amb la Mariona en una taula rodona el dia que es va preestrenar el documental als Cinemes Girona.
El Patronato de Protección de la Mujer va ser una institució que depenia del Ministeri de Justícia franquista que disposava de centres d’internament i correccionals, generalment dirigits per ordres religioses, en què s’internaven sense garanties jurídiques dones i adolescents. Sovint es van utilitzar pràctiques de control psiquiàtric, com els psicofàrmacs o electroxocs per exercir el control sobre les dones.
