La cineasta Laura Ferrés Moreno ha debutat en el llargmetratge per la porta gran: el seu film ‘La imatge permanent’ s’ha endut l’Espiga d’Or de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, la Seminci. A més, és la primera directora espanyola que aconsegueix aquest guardó, i ho fa amb un treball complex i arriscat, que es mou entre el retrat antropològic, la comèdia i la faula. Aquest divendres, 17 de novembre, s’estrena als cinemes i, abans, Laura Ferrés ens el ve a presentar al ‘Plaça Tísner‘.
Dos personatges connectats per la immigració
A principis dels anys 70, l’Antònia és una adolescent embarassada que viu en un poble del sud de la península totalment ancorat en el medi rural. Després de donar a llum, la jove desapareix sense deixar ni rastre. 50 anys més tard, la Carmen és una directora de càsting més aviat tímida que viu al Prat de Llobregat i treballa fent la campanya d’un partit polític. Un dia, buscant rostres per a un anunci, coneix una venedora ambulant anomenada Antònia, i una amistat instantània sorgeix entre les dues dones.
Amb ‘La imatge permanent’, Laura Ferrés ens proposa un relat que abasta dos moments temporals i envolta dos personatges, l’Antònia i la Carmen, que serveixen a la jove cineasta per parlar de temes tan diversos com el pes de la immigració, el destí que ens imposen la classe i la família o els límits entre realitat i representació. A través d’una narració polièdrica, on cada escena afegeix una capa més de lectura a la història, Ferrés entrega un primer llargmetratge que fixa un imaginari tan personal com reconeixible, emmarcat en els límits urbans del Prat de Llobregat.
Actrius amateurs
Per representar l’Antònia i la Carmen, les dues protagonistes del film, Laura Ferrés ha optat per actrius sense experiència prèvia, que aportessin naturalitat als seus personatges però que, al mateix temps, s’adaptessin a les seves instruccions sense condicionaments previs. Amb elles, la cineasta del Prat de Llobregat ha trobat un equilibri perfecte entre desolació, estranyesa i comicitat, a partir de diàlegs que semblen impostats i generen una certa sensació de desassossec en l’espectador.
‘La imatge permanent’ es converteix, així, en una pel·lícula que tant des de la seva posada en escena com l’escriptura de guió i les interpretacions desafia l’espectador a llegir-ne tots els seus significats. La vivència del film pot ser més exigent que el d’un llargmetratge de narrativa més convencional, però l’experiència és igualment satisfactòria i ens revela les enormes possibilitats d’una cineasta amb molt de futur.
El “mosaic” de Laura Ferrés
- Una població: el Prat de Llobregat. Tot i haver nascut a Barcelona, la Laura ha crescut en aquesta població veïna que ha convertit, també, en l’escenari del seu primer llarg.
- Una escola: l’ESCAC. Com altres cineastes de la seva generació, la Laura es va formar al centre d’estudis de Terrassa, on va estudiar direcció.
- Un curtmetratge: ‘Los desheredados’. Amb aquest retrat de la fallida del negoci familiar es va endur un premi a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes, així com un Gaudí i un Goya.
- Una feina: directora de càsting. Abans de fer el salt com a cineasta, la Laura es va dedicar a seleccionar rostres i perfils per a campanyes publicitàries, un aprenentatge que li ha resultat força útil a l’hora d’escriure ‘La imatge permanent’.
- Un premi: l’Espiga d’Or de la Seminci. ‘La imatge permanent’ s’ha endut el prestigiós guardó que atorga la Setmana Internacional de Cine de Valladolid, convertint-se així en la primera directora espanyola en alçar-se amb el trofeu.
- Una plaça: la de la Granja, al Prat de Llobregat. Un racó que apel·la a la memòria familiar d’una directora per a qui la memòria i la identitat són elements clau del seu pensament cinematogràfic.
