‘El Be Negre’ era la publicació més crítica amb el poder polític durant la Segona República, i es feia a l’Ateneu Barcelonès.
Tradició de sàtira
Fundada l’any 1931, ‘El Be Negre’ segueix la tradició de la premsa satírica catalana del s. XIX, amb publicacions com ‘La Campana de Gràcia’, ‘L’Esquella de la Torratxa‘, ‘La Tomassa’ o ‘El Patufet’. El director de la revista, en Josep Maria Planes, va ser un dels periodistes més actiu en aquesta mena de format. També va destacar la presència de Josep Maria de Sagarra i d’Avel·lí Artís-Gener, conegut com a Tísner.
En Quim Borraleres va ser el mentor de l’anomenada Penya Borralleres o Penya Gran, que a partir del 1910 va aglutinar un grup important d’intel·lectuals, de vegades fins a cent, i que va ser l’embrió de futures publicacions com ‘El Mirador’ o el propi ‘El Be Negre’.
Flagell de la classe política
El nom de la revista prové de l’expressió “i un be negre amb potes roses”, utilitzada per mostrar incredulitat. Era una publicació amb continguts irreverents, àcids, insolents i crítics amb la classe política. Utilitzava les notícies que publicaven altres mitjans com a base de la seva crítica i fins i tot se’n reien de les errades dels companys de professió.
La revista va tenir una vida curta. Es va publicar durant la Segona República i fins a l’esclat de la Guerra Civil, el juliol del 1936. Un mes després, l’agost del 1936, el director d”El Be Negre’, en Josep Maria Planes, va ser assassinat a la carretera de l’Arrabassada a mans dels anarquistes, amb qui havia estat molt crític.
‘El Be Negre’ ha passat a la història com una de les revistes més dures amb la classe política, però també cal destacar que va ser pionera en la incorporació de nous formats periodístics com el reportatge.
Ho va explicar Marc Jobani, director d’Andronacultura, en aquest capítol del ‘Va passar aquí‘.
