Les escenes de persones banyant-se a les platges són una de les imatges més repetides durant els estius a casa nostra. Històricament, però, no sempre ha estat així. Els ciutadans benestants no tenien per costum exposar-se al sol i el bronzejat s’associava a la gent de classe baixa. Tal com explica l’antropòleg i historiador Xavier Theros, en el segle XVIII la gent humil ja es remullava al mar durant la nit de Sant Joan. De fet, durant l’època no es veia amb bons ulls banyar-se en qualsevol tipus d’aigua i circulava una dita que deia “home de banys viu pocs anys”.

Platges separades d’homes i dones

Malgrat que el fet de banyar-se a la platja encara no s’havia estès entre els barcelonins, el 1805 ja hi havia una ordenança municipal que especificava que les dones només podien remullar-se els peus fins els turmells. Uns anys més tard, es van configurar les primeres platges de banyistes en què homes i dones es banyaven per separat. Els homes ho feien a la platja de la Mar Bella, sota l’antic far del moll de pescadors o a l’antiga platja de Sant Bertran, al final de l’avinguda del Paral·lel actual. I les dones es banyaven entre les roques que hi havia davant de l’anomenada torre de les Puces, on avui hi ha el monument de Colom.

La popularització de la platja

L’ús generalitzat de les platges va arribar gràcies, en part, a la reina Isabel II. La monarca, que patia psoriasis, venia a Barcelona i a Caldes d’Estrac per tal d’aprofitar les propietats guaridores de l’aigua del mar. En paral·lel, un metge de l’època, Felip Monlau, va publicar un llibre en què es posaven de relleu les virtuts mèdiques de l’aigua salada. Segons Theros, aquests fets van contribuir de manera important a l’esclat en la popularització dels banys a la platja entre totes les classes socials.

Les primeres cases de banys

El desembarcament dels ciutadans a la platja va fer aparèixer les primeres cases de banys com les de Vista Alegre, a Can Tunis, o els banys de la Junta de Dames de la Casa de la Caritat, a la Barceloneta. Aquests espais van fer molta fortuna fins el punt que el 1860 es van començar a obrir els primers balnearis marítims com La Deliciosa, situat al final del passeig de Joan de Borbó. De cases de banys, però, n’hi havia un bon grapat, especialment en les darreres dècades del segle XIX i fins la Guerra Civil. Entre el reguitzell d’aquesta tipologia de negocis hi havia els luxosos Banys Orientals, els de l’Astillero, els de Sant Miquel, els de Neptuno, el Tritón, els Banys Zoraia, els Cibeles, la Sirena o els banys de la Mar Bella. Les cases de banys, però, van començar a decaure a la postguerra i coincidint amb els Jocs Olímpics del 92 es va tirar a terra l’última que continuava dempeus.

Platges obertes i primers clubs de natació

Va ser a principis del segle XX quan es va començar a alternar l’ús de les cases de banys amb l’accés a les platges obertes. La moda del naturisme, que apreciava les propietats dels banys de mar i de l’aigua marina, va jugar un paper important en la popularització del costum de banyar-se. En la mateixa època sorgeixen els primers clubs de natació com el Club Natació Barcelona o el Club Natació Barceloneta que van estendre l’afició per l’esport. Ja als anys 20 i 30 anar a la platja va esdevenir una activitat plenament d’oci i els barcelonins van començar a lluir els primers vestits de bany. Aquestes peces de roba van ser motiu de controvèrsia amb l’Església per les parts del cos que deixaven al descobert. La hostilitat cap aquesta exhibició de l’anatomia humana es va agreujar durant la dictadura. I ja els anys 60 i 70 les platges es van convertir en el que són avui, un dels principals atractius turístics del país.