D’entre la disbauxa de mots que solen acompanyar el Carnaval, hem tret del bagul disfressa i hem descobert curiositats que no esperàvem, talment com si aquest mot ens volgués confondre presentant-se com una cosa que no és. Ens acompanyeu en la descoberta?
La “disfressa” que esborra pistes
El diccionari ens remet directament a disfressar que, lluny d’aclarir-nos d’on ve, ens obre diferents dreceres possibles en forma d’hipòtesi. Te’n presentem dues.
La primera hipòtesi és la més reeixida i la que hem pogut contrastar a diferents bandes. És la que defensa el lingüista Joan Coromines al seu diccionari etimològic. Segons ell, disfressar ve del mot fressa (del llatí vulgar FRICTIARE), que vol dir “empremta o pista que deixa un animal refregant-se”. I vincula la paraula amb el derivat desfressar, que, si l’analitzem morfològicament, veiem que està compost pel prefix des-, que indica negació, més fressar. És per això que el significat que va sortir en un primer moment va ser “despistar, esborrar el rastre deixat” i, després, “desfigurar, cobrir amb disfressa”.
‘Desfressar’, que és la forma antiga, degué ser primitivament ‘despistar, esborrar el rastre’ i, solament després, ‘desfigurar’ i ‘ cobrir amb disfressa’
Segona hipòtesi en forma d’espantaocells
La segona hipòtesi que ens ha cridat l’atenció és la defensada al Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, en què se sosté que disfressar prové del llatí FARSUS, “embotit”, per l’embotiment de palla amb què es fabriquen els ninots o bujots per imitar la figura humana.
Derivat del llatí FARSUS, ‘embotit’, per l’embotiment de palla amb què es fabriquen els ninots o bujots per imitar la figura humana
Coromines critica juganerament aquest origen. Segons ell, pensar que el mot prové d’un tipus d’espantaocells no se sosté per enlloc, ja que afirma que només seria una disfressa a ulls dels ocells i sentencia que “les llengües hispàniques no són parlades per moixons”.
“Disfraç”, no; però “desfrès”, sí
Un dels errors freqüents és escriure “disfraç” en lloc de disfressa. Aquesta confusió es deu sovint al fet que molts mots que acaben en -az en castellà s’escriuen amb -aç en català. En aquest cas, però, aquest truc ortogràfic no ens serveix.
En canvi, la paraula desfrès sí que és correcta i és sinònima de disfressa, tot i que hem de tenir en compte que és masculina. Per tant, el plural és desfressos.
Com és que si el mot prové del català antic desfressar ara en diem disfressar? Què ha passat amb la e?
Aquest canvi de des- a dis- Coromines el considera molt recent: el primer disfressar el troba registrat en documents cap principis del s. XIX. La realitat fonètica actual és que en alguns parlars del català sobreviu aquesta e de manera natural. A Maó [dəsfɾέs], a Mallorca [dəsfɾə́s] i a Llucmajor [dəsflə́s]; mentre que en català oriental mantenim [disfɾέs]. D’altra banda, el diccionari normatiu català, el DIEC de l’Institut d’Estudis Catalans, inclou desfrès, però o pas disfrès, sinó directament disfressa.
