La comunicadora Alba Riera passa pel ‘Mirador Barcelona’, del “bàsics”, una talaia des d’on mirar amb perspectiva la ciutat. La periodista presenta juntament amb Andrea Gumes el programa ‘La turra’ de 3Cat. També col·labora a Ràdio Primavera Sound; a ‘El suplement’, de Catalunya Ràdio i a ‘Col·lapse’, de TV3.
Viu al Poblenou de lloguer en un pis d’un familiar. Ara, aquest barri s’ha convertit en casa seva, però quan de petita s’hi va traslladar diu que “va ser com un càstig”. Explica que vivien a la Sagrada Família i, en aquell moment, per ella el Poblenou era com anar als afores. Explica que li deia al seu pare: “M’estàs aïllant”. Tot i això, es va reconciliar amb el barri, però ara torna a tenir dubtes perquè el Poblenou “està canviant a marxes forçades”. Assegura que “fa una mica de vertigen” veure com el barri es transforma: “Cada cop que queda un local buit al Poblenou fem apostes amb la família. Què creieu que obrirà ara? És molt previsible, normalment acaba sent un lloc de ‘caffè latte’, fusta clara, molta gent amb ordinadors i ‘brunch’ caríssims“.
“Una rata de ciutat marítima”
Diu que cada cop li costa més trobar el barri de quan era petita i “s’està encarint molt el teixit veïnal”. Un exemple el veu en la seva germana, que ni ha intentat quedar-se al barri. Tot i això, el seu lloc preferit de la ciutat és al barri, un espai de casetes blanques que et trasllada a un poble marítim: la plaça dels Pescadors.
Riera es defineix com “una rata de ciutat”, però reconeix que no trepitja des de fa temps el centre de Barcelona. Tot i que durant un temps va pensar anar a viure-hi, ara reconeix que li genera “pura ansietat”. Però no només el bullici del centre. Tampoc trepitja “les zones més rurals, de muntanya”. Explica que és “dona de mar, marítima”. A més, els barris del nord tenen un hàndicap insalvable per a ella, ja que assegura que “les pujades no van amb mi”. Vol mar, sol i aire pur del mar. La muntanya, diu, “em fa el cor petit, m’angoixa”.
“Fa molt temps que no sentim que la ciutat és nostra”
“Fa molt temps que no anem per la Rambla apropiant-nos-en, com empolainades, dient: ‘Aquest espai és meu’. Fa molt temps que no sentim que la ciutat és nostra” sentencia. Explica que amb els amics van fer un rànquing de les millors ciutats del món on viure i creu que fa un temps hauria sortit Barcelona, però ara ningú no la va anomenar. De fet, reflexiona i, tot i creure que Barcelona és una ciutat preciosa, diu que no la sentim nostre, perquè “fa molt que no podem habitar i ocupar espais en els quals no hàgim de pagar molts diners per ser-hi”.
“Jo no es que tiri la tovallola, segueixo tenint esperances amb la ciutat“, però considera que darrerament està molt enfocada en el turisme. Diu que, per la gent de fora, Barcelona és alegria, color, explosió, gent extravertida, festa; en canvi, per la gent d’aquí, no és tot això.
Un dels motius és que la privatització de l’oci deixa fora molta gent, assegura. Reflexiona que, tot i que sí que hi ha gent treballant des de fa temps per un oci alternatiu, “hi ha com una mica un pols entre voler-hi ser i el que la ciutat et dona”.
Manca de diàleg entre el ciutadà i el que ofereix la ciutat
Per Riera, la seguretat i la neteja no serien els principals problemes de la ciutat. Sí que ho és “una manca de diàleg entre el ciutadà i el que t’ofereix la ciutat“. I la falta també de “generar espais d’esbarjo públics, autogestionats, més espais públics a la ciutat”.
Pel que fa al debat del cotxe, la periodista i comunicadora diu que es posa del cantó de les necessitats i considera que ara és que hi hagi menys cotxes. Ella opta pel transport públic tot i que li agradaria anar en bici, però reconeix que és molt fredolica i per això no ho fa.
