Si Barcelona té una llegenda pròpia, aquesta és la de Sant Jordi, una figura que es mou entre la història i el mite. ‘Cròniques de Barcelona’ viatja als orígens de la llegenda de Sant Jordi per respondre algunes preguntes clau: va ser Jordi una persona real? Es va quedar finalment amb la princesa? Què simbolitza exactament el drac? ‘Cròniques de Barcelona’ investiga el mite i analitza els personatges del cavaller Sant Jordi, el drac i la princesa a través de les principals obres d’art que els han representat al llarg dels segles.

Ho expliquen al ‘Cròniques de Barcelona‘ José Enrique Ruiz-Domènec, editor de la revista ‘Historia National Geographic’; Romà Gubern, escriptor, historiador de cinema i expert en missatges icònics, i Guadaira Macías, historiadora d’art i investigadora.

El cavaller Jordi, un personatge real?

Durant el seu mandat, l’any 303 dC, l’emperador romà Dioclecià (284-305 dC) es va proposar dur a terme una important reforma a l’imperi: un decret de persecució dels cristians. Però els seus plans van topar amb la figura d’un tribú i sodat d’origen, probablement, d’Àsia Menor, anomenat Jordi. El tribú Jordi havia estat educat per la seva mare en el cristianisme i es va revelar contra el decret de Dioclecià. Aleshores, l’emperador el va fer capturar. A la presó va ser torturat fins a la mort.

Tot i que les fonts antigues descriuen el ciutadà romà Jordi com un cavaller guerrer, no hi ha cap dada concreta que verifiqui que va ser-ho.

L’origen de la llegenda

La primera llegenda de Sant Jordi es remunta al segle III dC, a partir de la mort del tribú romà Jordi, i narra els martiris i la mort del sant. A partir del segle X, aquesta llegenda es barreja amb la del drac. En aquesta nova narració, Sant Jordi mata el drac i salva les ciutats de Silca i Silene, a l’actual Líbia. Com és conegut, la llegenda explica que el drac demanava el sacrifici d’una donzella cada dia per satisfer la seva fam. El dia que li va tocar a la princesa, Sant Jordi passava per la ciutat i es va enfrontar al drac per impedir-ho.

La llegenda de Sant Jordi es va anar enfortint al llarg de l’edat mitjana. Tant és així que apareix a la compilació de vides de sants anomenada ‘Llegenda àurea’, de Iacopo da Varazze. Aquesta narració és la que s’utilitzarà a partir d’aleshores com a model biogràfic de Sant Jordi a la pintura de la baixa edat mitjana i el renaixement.

Però la llegenda de Sant Jordi també té variants laiques. A molts contes infantils, la història està despullada d’elements religiosos. En aquestes històries, la princesa és alliberada i els dos protagonistes acaben junts per la resta de les seves vides.

La representació iconogràfica de Sant Jordi

Les primeres representacions iconogràfiques de Sant Jordi daten del segle IX i es van trobar a l’Àsia Menor. Posteriorment, s’ha representat en multitud d’ocasions. Però, en el transcurs del temps, cada cop que s’ha tornat a representar, s’ha mirat d’actualitzar-ne la figura. Sant Jordi ha estat representat amb cabells rossos simbol de puresa; la princesa, dins una cova, una metàfora de l’úter, i el drac posseeix una cua llarga, possible interpretació freudiana del fal·lus masculí.

El claustre de la Catedral de Barcelona serveix per entendre l’evolució de la representació de Sant Jordi al llarg del temps. Un cavaller medieval corona els arcs, mentre que un Sant Jordi del segle XIX, modernista, nu i fràgil, engalana la font. La font, lloc de reflexió dels temples, està protagonitzada per Sant Jordi.

Sant Jordi, el drac i la representació de la llegenda presideixen els indrets més emblemàtics de Barcelona, com el de la façana del carrer del Paradís, de la Casa Amatller, la Casa de les Punxes, l’entrada de la Diputació o l’interior del Palau del Lloctinent. El Sant Jordi de Llimona de l’Ajuntament és una bella msotra d’un Sant Jordi més humà, menys guerrer. Llimona també en va fer un altre, instal·lat a Montjuïc, que baixa del cavall després de matar el drac.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) hi ha algunes representacions importants de Sant Jordi. Una és una estatueta de plata que els consellers de la Generalitat van comprar a Juan Bravo de Sarabia el 1536. Quan la van adquirir, la peça ja trenia un segle d’antiguitat i està datada cap al 1425. Estaria feta a la zona de París o de Flandes. Una altra representació important del sant és en un retaule atribuït inicialment a Jaume Huguet, el pintor més important de la segona meitat del segle XV. Per la importància de l’autor i del tema, es va convertir en una pintura icònica a l’art català. Actualment, els investigadors estan d’acord a atribuir l’obra a un autor aragonès anònim. Contràriament al que és habitual en les representacions de Sant Jordi, aquesta pintura presenta el cavaller en una escena galant, acompanyat de la princesa després del combat amb el drac. La princesa, en aquesta obra, passa gairebé desapercebuda, com és habitual a la llegenda.

La princesa, objecte preciós

La princesa o donzella simbolitza, a la llegenda de Sant Jordi, la fe cristiana. Està representada per una dona de gran bellesa que fa el paper d’objecte preciós o premi i tresor del cavaller. Aquest aspecte romàntic des d’una visió masclista de la llegenda va inspirar els artistes prerafaelites, per exemple.

Però Sant Jordi és un personatge cast, dedicat únicament a Crist i renuncia a la princesa. Això la fa desaparèixer definitivament del relat.

El tràgic i poc conegut final de la llegenda

La llegenda de Sant Jordi té dues parts. La més coneguda i celebrada és el combat del cavaller amb el drac per salvar la princesa i la ciutat. Però n’hi ha una altra de més desconeguda: la del martiri i la mort del sant.

Després de matar el drac, Sant Jordi no es va quedar amb la princesa i va seguir el seu camí a la recerca de noves aventures. Aquest camí el va dur cap al martiri i la mort. El cavaller va patir tota mena de tortures abans de morir decapitat per una espasa.

El drac, símbol del mal

El drac és el símbol mitològic per excel·lència de Barcelona. Més de 400 dracs s’amaguen a façanes, temples, parcs i fonts de la ciutat.

El drac és un monstre i un poderós enemic al qual s’associen la vigília i la saviesa, perquè, darrere del drac, sempre s’hi amaga un gran tresor. La paraula “drac” ve del grec i vol dir “serp d’aigua”, cosa que ja diu alguna cosa sobre l’origen del mite.

El principi o la inspiració del mite del drac es pot trobar a la Bíblia, al llibre d’Isaies, on es parla del Leviatan. El Leviatan era un monstre marí que sortia del mar i devorava les persones. A la Grècia pagana hi ha un altre mite, el mite d’Andròmeda, que té un principi similar. Andròmeda, filla d’un rei etíop, estava lligada en una roca esperant a ser devorada per un monstre marí. Perseu, l’heroi, va arribar a temps per alliberar-la.

Al món cristià, el drac simbolitza el mal, el dimoni. L’odi als rèptils al crsitianisme ve de lluny i ja es troba a la Bíblia amb la serp que tempta Eva. De fet, el drac és una serp que treu foc per la boca i que té ales.

A la llegenda, Sant Jordi salva una ciutat que encara no s’havia convertit al cristianisme. Per tant, a mans de les potències negatives. Un cop mort el drac, tots els habitants de la ciutat, inclosos el rei, la reina i la princesa, es converteixen al cristianisme.

Sovint, les representacions del drac a l’edat mitjana el fan molt agressiu, molt crispat. Aquesta és una metàfora de les tensions i les crispacions que vivia la societat de l’època.

S’entén, doncs, que totes les figures mítiques i llegendàries que lluiten contra dracs són figures regeneradores, que restableixen el bé enfront del mal, la vida espiritual contra la material.

Sant Jordi, psicoanalitzat

Els psicoanalistes s’han interessat per la figura de Sant Jordi. Per a Jung, Sant Jordi significava la lluita de l’ego contra les polsions regressives del subconscient. El drac representaria aquestes polsions regressives, allò més primitiu, més atàvic, l’aspecte més animal de la persona humana, mentre que el cavaller representaria la racionalitat.

Patró de Catalunya

La llegenda de Sant Jordi és important a Barcelona perquè la ciutat és una de les grans capitals de la Mediterrània. I Sant Jordi és, probablement, el gran sant de la Mediterrània. Primerament va ser patró d’Armènia; després, també va ser patró de Catalunya, d’Anglaterra, de Rússia, de Gènova o de Venècia.

Durant el segle XIX, i gràcies al romanticisme, Catalunya va recuperar el mite de Sant Jordi i el va incorporar a la seva tradició adaptant-lo als nous temps. La renaixença, un moviment cultural que pretenia recuperar la identitat catalana a través de la llengua o de la història, va rescatar velles tradicions medievals i Sant Jordi va reaparèixer per convertir-se, primer, en patró de la Generalitat i, més tard, en patró de Catalunya.

No és estrany, doncs, que un dels Sants Jordi més espectaculars de Barcelona es trobi al balcó principal de la Generalitat. Aquest Sant Jordi té una peculiaritat i és que lluita amb el drac amb una espasa i no pas amb una llança. S’interpreta com una opció de sotmetre el mal sense la necessitat de matar-lo.

Al Palau de la Generalitat hi ha altres representacions del sant. La galeria gòtica del Palau de la Generalitat està custodiada per dos Sant Jordis. Al pati dels Tarongers n’hi ha un altre. Aquestes escultures donen pas a la capella i al saló de Sant Jordi. Però Sant Jordi també presideix les estances de l’altre costat de la plaça de Sant Jaume, és a dir, de l’Ajuntament de Barcelona. Al Saló de Cent de l’Ajuntament hi ha una escultura de Sant Jordi que, malgrat ser de principis del XX, imita l’estètica del segle XV, tot en la línia de la renaixença. I en un altre espai, un relleu en marbre d’un altre Sant Jordi ocupa l’espai que correspondria a Jesús, envoltat dels apòstols i d’arcàngels.