Pere Monje, propietari del restaurant Via Veneto, al carrer de Ganduxer, passa pel ‘Mirador Barcelona’, del “bàsics”, una talaia des d’on mirar amb perspectiva la ciutat. El restaurant, pensat inicialment com un local de cuina italiana, es va convertir en el símbol de la modernitat en una ciutat de color gris que ja entreveia el final de la dictadura. Aquest clàssic de la ciutat, que va néixer l’any 1967, ha publicat la seva història, un recull de la biografia del restaurant: ‘Via Veneto. El gran restaurante de Barcelona’.
Pel propietari, el Via Veneto reflecteix el batec de Barcelona. Entrar al restaurant és endinsar-se en una decoració modernista, amb fusta noble i estovalles de color rosa clar, un clàssic modern, com el defineix la família Monje, que es manté en l’excel·lència culinària: és el restaurant que acumula més temps conservant una estrella Michelin i amb una cura especial pel celler. “La nostra feina és donar servei i fer feliç la gent”, reivindica.
“No seiem en taules contigües clients del mateix sector”
Com explica Monje, en aquest establiment és té cura fins a l’últim detall com, per exemple, com s’assignen les taules als comensals: “Mentre dinem assignem les taules als clients i tenim en compte les preferències. Per exemple, no seure en taules contigües clients que treballen en el mateix sector… intentem que la gent estigui a gust”. Però la taula del Via Veneto també és un espai on fer negocis, per això explica: “La taula és un lloc de diàleg, que apropa. És crear un clima de confiança perquè el negoci pugui tirar endavant”.
“Som cecs i muts. El que importa és saber llegir el que el client necessita”
El propietari del Via Veneto mira enrere i recorda com era la clientela i com és ara. Diu que ha canviat molt: “La manera de vestir ja no és indicador de res i hem d’entendre les diferents cultures de la gent i adaptar-nos-hi”. El que sí que continua igual és que són discrets. “Som cecs i muts. El que importa és saber llegir el que el client necessita sense que ens ho digui”, assegura. A més, afegeix que el local sembla aturat en el temps, però també ha evolucionat: “Sembla que no s’ha tocat res i s’ha tocat tot”.
“El turisme és avui dia el motor més important de la ciutat i el que fa que la ciutat funcioni. Com a ciutat no podem perdre la simpatia del turisme” afegeix Pere Monje, que també considera que la ciutat està agafant velocitat.
“Barcelona té diversitat de bons restaurant a tots els nivells de preus”
En el llibre que recull la trajectòria del restaurant hi destaquen 25 plats, però hi ha un secret que no recull la carta del Via Veneto. Tot i no ser a la carta, els comensals sempre poden demanar el bistec tàrtar, que creu que és dels pocs plats que transmeten l’essència de la persona que hi ha darrere, i de postres, la crep Suzette.
Monje valora molt positivament l’aposta culinària de la ciutat i explica: “Gastronòmicament, Barcelona té un fet diferencial: té una diversitat de bons restaurant a tots els nivells de preus”.
Dalí al Via Veneto i les seves peticions peculiars
Pel Via Veneto hi han passat grans noms de la política i de la cultura. Richard Nixon, quan era el president dels Estats Units d’Amèrica, l’escriptor Gabriel García Márquez o el pintor Joan Miró van ser comensals del local de Sant Gervasi – Galvany. Però un dels assidus del Via Veneto va ser Salvador Dalí. Expliquen que el pintor empordanès hi arribava amb un grup i organitzava performances al local, com el dia que va demanar botifarres i les va utilitzar per penjar-les als seus convidats com un collaret. Josep Monje, pare del propietari actual, era amic de Dalí i intentava complir les seves peticions. Algunes de ben peculiars, com quan va demanar una sopa d’ortigues de cementiri per dinar o quan va voler que les aus per sopar arribessin a la taula volant.
Ara, els comensals reconeguts també han canviat, però la voluntat de servei és la mateixa i continuen arribant sorpreses al Via Veneto: “Sense previ avís va venir l’actor Orlando Bloom, Schwarzenegger va venir en bermudes o el fundador de ‘Playboy'”.
