Han girat per gran part d’Europa i són un dels grans referents del postrock instrumental al continent. Són Toundra, una banda formada a Madrid el 2007 sense més pretensió que passar-s’ho bé i que ha aconseguit seduir tant al circuit indie com als festivals de rock i metal. Ens trobem al Fòrum amb Esteban J. Girón, Alberto Tocados, Álex Pérez i David Maca, “Macón”, els quatre components del grup, per parlar de la seva carrera i de la situació actual de la música en viu.
A contracorrent
Fugint de modes i exigències per encaixar en la indústria musical, Toundra ha apostat des dels seus inicis pel postrock instrumental, component discos per escoltar de forma continuada i sense claudicar davant la tendència, cada cop més estesa, de publicar èxits de curta durada.
Aquestes declaracions que ha fet gent com el gerent de Spotify sobre que el músics haurien de plantejar-se un sistema de treball més basat en singles que en discos, em sembla aplicable potser a certes estrelles del pop però per a nosaltres no té gaire sentit.
Sense lletra però amb missatge
Malgrat no tenir lletra, el grup es considera molt polític i és que en els seus cinc discos d’estudi han plasmat les seves inquietuds socials i ideològiques mitjançant els videoclips, la imatge gràfica o les xarxes socials.
El nostre quart disc va sortir amb un segell que es diu Alerta Antifeixista i és sorprenent com hi havia diverses persones al nostre Facebook queixant-se perquè ells es consideraven antiantifeixistes. I vam dir, bé, tu llavors, amic, el que ets, és nazi.
El videoclip de ‘Cobra’, del seu darrer àlbum d’estudi, “Vortex”, denuncia la gestió de la crisi dels refugiats i l’horror de les guerres amb imatges d’arxiu de Lesbos, el camp de refugiats de Tabanovtse, la guerra de Síria o el conflicte del Sàhara. El clip, dirigit per Jorge García i Anna Peletero, conté instantànies del fotoperiodista Manu Brabo i vídeos del periodista Fernando González, “Gonzo”.
‘El gabinet del Dr. Caligari’
L’últim treball del grup ha estat compondre una banda sonora per interpretar en directe durant la projecció de la pel·lícula de cinema mut, ‘El gabinet del Dr. Caligari’. Quan es va decretat l’estat d’alarma, el grup es trobava en plena gira de presentació d’aquest projecte, que ja va passar pels Cinemes Aribau el 7 de març.
Una de les motivacions per fer la banda sonora d”El gabinet del Dr. Caligari’ és que és una pel·lícula feta durant la República de Weimar, 1920, època d’entreguerres, i és una alerta del perill dels nacionalismes extrems que venien, 13 anys després ja estava Hitler al Parlament.
Exquirla
El 2017, el grup va decidir sumar forces amb el Niño de Elche per crear un projecte conjunt anomenat Exquirla i publicar l’àlbum ‘Para quienes aún viven’. Les lletres, de caràcter reivindicatiu i compromeses socialment estaven extretes de ‘La marcha de los 150.000.000’, un monumental poema en cinc parts del valencià Enrique Falcón.
Tant fans del Niño de Elche com nostres els va agradar la fusió del cant amb la música que fem nosaltres. Vam fer molt pocs concerts però van ser tots plens i la gent boja.
Barcelonins d’adopció
El grup ha actuat en moltes ocasions a les sales de concert de Barcelona, i també a festivals com el Primavera Sound, el BAM o l’AMFest. De fet, van formar part del segell barceloní Aloud Music, que va editar el segon i tercer discos del grup, amb els quals van girar per França, Suïssa o Alemanya.
Amb Barcelona sempre hem tingut una relació amb el públic d’aquí molt bona. De fet, va haver una època que tocàvem tant a Catalunya que molta gent es pensava que érem d’aquí.
El futur propi i de la música en directe
El grup ha aprofitat l’aturada i el confinament per continuar component el seu nou disc, però són conscients que el seu futur va molt lligat a la salut de la música en viu, molt malmesa per la crisi pandèmica. En aquest sentit, reclamen que la música tingui un estatus similar al de les altres arts i sigui considerada un bé cultural imprescindible. I, per tant, rebi el suport estructural i econòmic necessari de governs i institucions.
A la música i la música en directe se’ns veu com a oci, no com a cultura, crec que metre no canviem això estem signant la nostra sentència de mort. I ara mateix crec que les sales, si no ve algú a ajudar-les, és impossible que sobrevisquin i perdrem un valor vital en la vida cultural de les ciutats.
