La poeta barcelonina Sònia Moll torna a les llibreries després de set anys amb el poemari ‘Faci’m oblidar el bosc’, que edita Godall Edicions, i ens el ve a presentar a l”Àrtic’.
La poesia que cerca la llum
Sònia Moll ha abocat en els seus versos tot el dolor que acumula la seva experiència de viure, de fer-se preguntes i de veure com els seus pares es fan grans i es tornen persones dependents. Enmig de tot plegat, el seu terapeuta li aconsella que, ella que pot i en sap, escrigui. Però la Sònia, tal com diu en un dels poemes del seu llibre, només escriu quan hi va la vida, i ara no hi va. Tot i així, de l’exercici de confrontar-se amb les seves ferides i traduir-les en versos n’ha sortit aquest ‘Faci’m oblidar el bosc’.
“No t’hi ofegues perquè és la teva aigua, el teu oblit, la teva pena”. Això diu Sònia Moll en aquest poemari, en què la recerca de l’espiritualitat no necessàriament va acompanyada d’esperança, però on hi ha espai per a l’afirmació, el consol, la llum i, fins i tot, el desig, seguint alguns dels temes que han caracteritzat la poeta i rapsoda de Barcelona.
Sònia Moll, abisme i bàlsam
Diu la Sònia Moll que ella, en realitat, s’havia de dir Gabriela, com la Mistral. Tot i que al final no ha acabat compartint nom amb la poeta xilena, ella també porta els versos a la sang. Nascuda a Barcelona, la Sònia es defineix com a feminista, filòloga, cristiana i anticapitalista. Amb la seva escriptura ha fet créixer, malgrat tot, les tulipes, ha buscat déu en algun lloc i, seguint amb el seu cantó místic, ha beneït, fins i tot, la serp. La seva vessant de rapsoda li ha servit per tenir ‘Carta blanca’ juntament amb la Clara Peya, o aventurar-se ‘Rere l’esquerda’ amb Alessio Arena.
I ara s’atreveix a explicar amb paraules l’infern del dolor i ho fa amb un grapat de poemes amb què ens demana que li fem oblidar el bosc. Per tot plegat avui l’hem convidada a l”Àrtic’, on també creiem que la poesia pot ser abisme i bàlsam alhora.
