Per celebrar el Dia Internacional de les Dones, el 8 de març, destaquem alguns poemes feministes i posem de manifest la rellevància de les dones poetes.
1
‘The rights of woman’
Robert Burns. Alloway (Escòcia), 1759 – Ellisland (Escòcia), 1796
(traducció: Josep Pedrals)
Mentre Europa sols mira certs actes deleteris,
la caiguda dels reis i el destí dels imperis;
mentre la xerrameca d’estadistes de broma,
fa plans i s’embarbussa citant els Drets de l’Home;
enmig del rebombori vull treure a col·lació
que hi ha els Drets de la Dona i hi cal parar atenció.
2
‘8 de març’
Maria-Mercè Marçal. Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
3
‘Frau Freud’
Carol Ann Duffy. Glasgow (Regne Unit), 1955
Senyores, només per moure conversa, diguem
que ja he vist la part que em tocava d’ocellets, membres i pius,
de cigala i d’anguila i príap i pixa, de paquet,
de la cama que en fa tres, de titola i de tita; de fet,
es pot dir que soc tan entesa en l’art de llepar el cucurutxo
com la srta. M. Lewinsky –igualment de tipa, n’estic,
del sabre de carn, la llonganissa de pagès, el tronxo,
el múscul de l’amor, la cuca de nit, punxó, escrot, carallot,
del melindro i del ciri, del macarró, del tornavís, el garrot,
el pardal de moro. Enteneu-me, no tinc res en contra
de l’escurçó a la bragueta, del millor amic de la dona,
de la pistola, la serpeta –suposo que vull dir que,
senyores, estimades senyores, el penis de mitjana– no és bonic…
la picada del seu ullet sol i envejós… te’n fa compadir…
4
‘Diacrític’
Mireia Calafell. Barcelona, 1980
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
que violent és un accent
quan no fa prou diferencia
5
‘Jo vinc d’un temps perdut’
Maria Beneyto. València, 1925 – 2011
Jo vinc d’un temps perdut. Sóc mare i filla
de l’ombra omnipresent. Amb fil d’aram
tanque la intimitat que em fa una illa.
Enllà el poder del plom, la por, la fam.
[…]
Mare i filla, besàvia de la terra
i encara amb por de nàixer, i vençuda
pel dinosaure groc de la desferra,
o per sempre mai pel temps perdut perduda.
6
‘Ara esdevinc jo mateixa’
May Sarton. Wondelgem (Bèlgica), 1912 – York (EUA), 1995
(traducció de Montserrat Abelló)
Ara esdevinc jo mateixa. M’ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d’altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m’avisés a crits:
“Afanya’t, o et moriràs abans de…”
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l’amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L’ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l’ombra d’un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s’amalgama
del desig a l’acció, de paraula a silenci,
la feina, l’amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i com sempre consumida
cau però no exhaureix l’arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me’n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para’t, para’t i atura el sol!
7
‘Hombre pequeñito’
Alfonsina Storni. Capriasca (Suïssa), 1892 – Mar del Plata (Argentina), 1938
Hombre pequeñito, hombre pequeñito,
Suelta a tu canario que quiere volar…
Yo soy el canario, hombre pequeñito,
Déjame saltar.
Estuve en tu jaula, hombre pequeñito,
Hombre pequeñito que jaula me das.
Digo pequeñito porque no me entiendes,
Ni me entenderás.
Tampoco te entiendo, pero mientras tanto
Ábreme la jaula que quiero escapar;
Hombre pequeñito, te amé media hora,
No me pidas más.
8
‘La confidenta’
Blanca Llum Vidal. Barcelona, 1986
Tota la teva causa té forma de dona.
Tota la teva causa parla l’ idioma de la cigala
copulant per dins el pi, vora la cúpula del fruit més alt.
Tota la teva causa és una edènica tragèdia
succeïda a hores petites
en un bosc tot d’atzavares
i totes elles embocades
per les grans ratespinyades
matant la mort de la florassa
per entre el cel que’t cau damunt
t’esberla el cap
t’excita tot
i et tracaleja el Nu.
Tota la teva causa és un espasme
una immensa coltellada
a la gran dama que t’encén, que és madò Màgia,
la que t’agafa, te l’esparreca,
te l’espellofa, t’escanya fort i et mor de gust…
I quan la talles… ai bell galant!
no l’has partit
l’has fet més dura
l’has enfortit
l’has fet quiasme, que s’han creuat la sang amb lluna,
que Sang i Lluna en són La Causa,
i tota
la teva causa
té forma de Tall
9
‘L’humil heroisme’
Clementina Arderiu. Barcelona, 1889 – 1976
Dones, anem, que ara ve el dia,
traguem domassos a orejar:
tot ve dient que ara ja sia
l’hora que el cor poruc sotjà.
Siguem encar la dona forta,
la que tot fent l’endreçament
va vigilant per si la porta
cedia al pas d’estranya gent.
Totes tenim memòria clara
-l’avio ho contava en nits d’estiu-
d’alguna feta de suara
on alguna àvia nostra viu.
Una n’hi hagué en la meva branca
que fou heroica amb gest humil:
tingué un missatge dins sa tanca
-ai, si l’hagués l’enemic vil!-.
I estant en guerra ben encesa,
presa la vila i el portal,
passava amb tota gentilesa
amb el missatge al davantal.
I al bell damunt guarnit havia
una minestra pel marit:
– ¿On va la flora de minyonia?
– A dur el dinar, si vou servit.
Que cadascuna membri ara
de sa nissaga la millor.
Ningú de forces sia avara;
¿Per què i de qui tindríem por?
¿Tant d’esperar ens ha fet meselles,
ja no tenim rancúnia al cor?
Debades conto coses velles:
totes l’espurna que no mor
al fons de tot tenim servada,
tal com un llum viu i candent.
Cal només una rufacada
per començar un abrandament.
10
‘Ella valora escapar-se’
Margaret Atwood. Ottawa (Canadà), 1939
Puc canviar-me a mi
mateixa més fàcilment
del que puc canviar-te a tu
podria deixar-me créixer l’escorça i
convertir-me en un arbust
o tirar enrere en el temps
i canviar-me per la imatge de dona
pintada a la paret de la cova, amb l’estómac
inundat i inflat de fertilitat,
la cara feta una granadura, un
embalum, reina de les termites
o (millor) accelerar-me,
disfressar-me amb els artells
i els vels de venes porpres de les senyores grans,
fer-me artrítica i distingida
o un gir més enllà:
esfondrar-me tota jo en el teu
llit, aferrada al meu cor
i estirar el llençol nostàlgic per damunt
del meu somriure de comiat encerat
la qual cosa seria inconvenient
però definitiva
