L’hivern és sinònim de fredor i, a vegades, d’absència, per això ha estat sovint font d’inspiració per la poesia. L’humitat, la neu o el desglaç són alguns dels motius inclosos en els nou poemes que hem triat d’autors com Sylvia Plath, Arthur Rimbaud, Joan Sales o Dolors Miquel, entre d’altres.
1
‘Sonet XCVII’
William Shakespeare. Stratford-upon-Avon (Regne Unit), 1564 -1616
Que semblant a un hivern per a mi ha estat
el teu allunyament, goig d’un any breu!
Quant fred al cor, quants jorns d’obscuritat!
Quin desolat desembre a tot arreu!
I, tanmateix, era al bell temps d’estiu:
venia la tardor de fruits turgents
portant d’abril carregament lasciu,
com bucs de viuda gràvids de sements.
Però tanta abundor no era res més
que orfes sense pare i desesperançats.
Que en tu rauen l’estiu i els seus plaers,
i, lluny de tu, els ocells resten callats.
Si canten, és tan trist el seu accent
que s’esblaimen els brots, l’hivern trement.
2
‘Elegia de Vallvidrera’
Joan Vinyoli. Barcelona, 1914-1984
Què significa en veritat
tenir records?
Una campana buida
toca a passat, i totes les figures
del pessebre a la llum del celobert
del pis antic, solemne, es deixondien
frisoses d’anar a plaça, que el Nadal
era ja prop, clar i entelat.
Vastes i buides,
les cambres de grans llits de matrimonis
una mica ja vells: emana fred silenci
de la claror somorta d’aquests vidres
esmerilats.
Quan tu no hi siguis,
què se’n farà de tot això que fou
ànima teva persistent d’argila,
que tot ho guarda imprès i tou malgrat
no ser-hi tu?
Seràs record
de tu mateix, estel que voleteja, solt,
en un remot suburbi dellà el temps,
sense mà que el retingui, ja el cordill
amb el deçà, trencat?
Ara, però, m’estic,
bevent recança, en un racó de vespre
del meu hivern: ressonen cascavells,
veus alegres d’infant s’oculten pel silenci,
jugant a fet, i corrugades fulles
mortes de faig s’arremolinen, ertes,
sota una ràfega de vent furtiu
de l’apagat, respectuós novembre.
Es drecen altes les muntanyes. Neva.
Crema a l’estufa bosc.
Aquí, tot, ara,
s’ha deturat.
3
‘Nieve’
Nicolás Guillén. Camagüey (Cuba), 1902-1989 l’Havana (Cuba)
Como la nieve cae aquí,
nieva también dentro de mí.
(Verlaine con nieve, ¿no es así?)
De ti me acuerdo —ya sin ti.
¿A qué llorar, me digo yo,
por quien no llora ni lloró?
Si estuve escrito, me borró,
si ardí un instante, me apagó.
Caiga la nieve, está muy bien.
Mas no por eso va Guillén
a entristecerse si no hay quien
del mismo mal muera también.
Literatura, en realidad,
nimia de toda nimiedad.
¿Que está nevando en la ciudad?
Al fin y al cabo es la verdad.
4
‘Desglaç’
Maria Mercè Marçal. Ivars d’Urgell, 1952-1998 Barcelona
De vegades el glaç crema la sang
i inutilitza els membres. Renegrits,
pengen com una pelleringa inútil.
-Com el foc més intens: “els gels són calds”,
diu el poeta. -Sols resta tallar-los
i aprendre a caminar sense la nosa,
aprendre a viure sense el tros de vida
que abans ens completava, imprescindible.
Sovint, però el buit que se’ns congria
al capdavall de nosaltres, allà
on el tallant polia la feina de l’hivern
és un cor dolorós que s’enderia
a bategar, i ens va glaçant la sang.
5
‘Somni d’hivern’
Arthur Rimbaud. Charleville (França), 1854- 1891 Marsella (França)
A l’hivern, anirem en un petit vagó rosa
amb alguns coixins blaus.
Estarem bé. Un niu de besos folls reposa
en els racons suaus.
Tu tancaràs els ulls per no veure, pel vidre,
fer riotes les ombres del capvespre,
monstruositats que grunyen, una xusma
de llops i de dimonis negres.
Després et sentiràs la galta esgarrapada…,
un petit bes, com una folla aranya,
et correrà pel coll…
Llavors tu diràs: “Cerca!”, inclinaràs la testa,
i ens prendrem molt de temps a trobar aquella bèstia
que ens fa anar de corcoll.
6
‘Un vaixell d’hivern’
Sylvia Plath. Boston (EUA), 1932-1963 Londres (Regne Unit),
En aquest moll no hi ha grans desembarcaments que destaquin.
Les barcasses roges i taronges escoren i fan bombolles
amarrades a la dàrsena, antiquades, estridents,
i aparentment destructibles.
El mar batega sota una pell de petroli.
Una gavina manté el posat a la biga carenera d’una barraca,
cavalcant el corrent del vent, ferma
com la fusta i formal, en una jaqueta de cendres,
amb tot el port pla ancorat en
el botó groc i rodó del seu ull.
Un dirigible flota enlaire, com una lluna de dia o un cigar
de llauna sobre la seva pista de peixos.
La perspectiva és ombrívola, com en un vell aiguafort.
Descarreguen tres barrils de crancs petits.
Els pilars de l’embarcador semblen a punt d’esfondrar-se
i, amb ells, tot aquest conjunt desmanegat
de magatzems, de grues, xemeneies i ponts
que es veu de lluny. Al voltant nostre, l’aigua llisca
i xafardeja en la seva llengua vernacular,
transportant les olors de bacallà mort i de quitrà.
Més enllà, les onades mossegaran pastissos gelats:
un mal mes per als que dormen als parcs i per als amants.
Fins i tot les nostres ombres són blaves de fred.
Volíem veure sortir el sol i en lloc d’això
ens trobem aquest vaixell de costelles congelades,
barbut i sense alè, un albatros de gebre,
relíquia d’un temps dificultós, amb cada cabrestant i suport
revestit d’una pel·lícula vidriosa.
El sol aviat ho fondrà tot:
la cresta de cada onada brilla com un ganivet.
7
‘Floridures d’humitat’
Joan Sales. Barcelona, 1912-1983
Els aiguats que cada any inunden el jardí,
amb el seu tuf romàtic i alenades impures
fan brotar a les parets borroses floridures
com taques d’unes mans que temps ha van morir.
Jo sé que des del fons del seu no-res, l’Ahir
pot estendre una mà invisible, i marcar-la
a la meva paret, mentre la pluja em parla
i un pòsit tenebrós sento agitar-se en mi.
¡Que és dolorós i dolç, quan de la terra humida
ve el baf de tot allò marcit per sempre més,
fer aquest esforç suprem, a què una veu em crida
-gairebé imperceptible de tan llunyana que és-,
per recordar un passat difunt, que sols perdura
quan plou, com una antiga taca de floridura!
8
‘Cita amb el fred’
Dolors Miquel Abellà. Lleida, 1960
T’esperava a la cafeteria subterrània de la Casa del Libro de Passeig de Gràcia.
Amb el cinturó de sivella enorme com safata sexual al mig del ventre. Feia fred. Els llibres feien fred. La vida feia fred. La gent feia fred.
Entraven sortien. Com si sabessin. Sortien entraven. Com si no sabessin.
No sabien i sabien. Tot resultava clar i confús. Alguns treballaven.
Era evident que estava desesperadament allí per tu, i que tenia fred
en aquella llibreria tan ben il·luminada del Passeig de Gràcia.
Clar que no anava a escriure Auques i ventalls de nenes burgeses que juguen a tennis o a pàdel. I menys essent tu un borratxo consumat.
Era només una manera de pensar el fred, sense escriure’l, de sentir-lo per després; era hivern. I era estiu i primavera i tardor i ciutat era. Però sobretot hivern i fred.
Tenia l’ànima gelada, i si és que tenia ànima realment, la
tenia gelada, un tros d’àrtic tenia i si no en tenia, tenia dits gelats d’ungles
llargues i pintades, que volien esgarrapar-te i no per odi, no, no per odi. Clar que després ja m’ho vas dir, que estaves mort i no podies venir, que el teu editor, que estava més mort que tu, t’havia enviat al psiquiatre, que el món estava més mort que vosaltres dos i que ja ens trobaríem. I que tenies pressa. I que et sabia molt de greu d’estar mort precisament el dia que havíem quedat per no tornar a veure’ns.
9
‘Febrer’
Màrius Torres. Lleida, 1910-1942 Sant Quirze Safaja
Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l’atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
-sempre el somni que precedeix la força!-
Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
un moviment suau i obscur.
El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se’n nodreixen poc a poc.
Tot és tebi i frisós com d’avançant el foc
de la pròxima primavera.
Daurats migdies dels minvants d’hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l’arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.
