Tots confiem en un Nadal tan normal com sigui possible, i una de les tradicions familiars d’aquestes festes és veure junts una pel·lícula després de dinar. L’any passat us vam recomanar pel·lícules d’animació per a totes les edats, i aquest any farem el mateix amb pel·lícules d’imatge real. Us en proposem nou per a nens i nenes (i grans també) per veure en família.

El chico

Charles Chaplin, 1921

Som partidaris de posar cinema mut als més petits, perquè el llenguatge visual i enfàtic és molt fàcil d’entendre i, en pel·lícules com les de Chaplin, molt divertit. Si voleu que als vostres fills els agradi el cinema, no tingueu por de posar-los-en de mut, i menys encara meravelles tan brutals com ‘El chico’, aquesta història d’amor paternofilial entre un rodamon i un nen petit orfe que té tot el que es pot esperar de Chaplin: comèdia de slapstick, crítica social, encant i melodrama. Una joieta perfecta per a nens.

Zazie en el metro

Louis Malle, 1960

La Zazie és una nena que passa dos dies a casa del seu tiet, que viu a París. A la ciutat de la llum hi viurà tot d’esbojarrades aventures, algunes plasmades, com veiem en aquestes imatges, a ritme de slapstick. La pel·lícula es basa en una novel·la de Raymond Queneau i no va agradar gaire quan es va estrenar… fins que cineastes com François Truffaut o el mateix Chaplin la van aplaudir. Ara mateix es considera un clàssic del cinema familiar, lliure, gairebé anarquista, ple de dobles lectures, que ens permet viatjar al París del 1960 de la mà d’aquesta nena, d’aquesta petita Zazie. Ideal per a nens, sobretot per a aquells amb vocació de hípsters.

Babe, el porquet valent

Chris Noonan, 1995

‘Babe el cerdito valiente’ es gaudeix a qualsevol edat. La història d’aquest petit porquet que es queda orfe, és adoptat per una família de gossos de pastura, i acaba cuidant a les ovelles, és una meravella. Un autèntic clàssic modern sobre l’amistat, el respecte, el pacifisme, la superació personal, la crida a acabar amb la discriminació per raons de raça o de procedència… I no ha envellit ni mica! No només això, sinó que ha contribuït a la popularització del vegetarianisme i el veganisme entre les noves generacions, i no ho dic de broma. Set nominacions a l’Oscar va rebre en el seu dia, i molts que n’hauria hagut de guanyar aquesta peli que, recordem-ho, està escrita pel director de Mad Max!

Els muppets triomfen a Manhattan

Frank Oz, 1984

Els muppets, amb el Gustavo, la Peggy, el Rowlf, el Gonzo o el Fozzie porten més de 60 anys alegrant-nos la vida. Hem triat ‘Els muppets triomfen a Manhattan’ tot i que podríem haver agafat qualsevol altra de les meravelloses pel·lícules que s’han fet amb aquests personatges. En aquesta ocasió, els muppets viatgen a Nova York per intentar fer un musical a Broadway. El resultat són 85 minuts de bogeria, amb una seqüència final de les més florides de totes les pel·lícules dels muppets.
Aquests ninots no només apel·len a la nostra infantesa, sinó a conceptes com la llibertat o la felicitat absoluta. A més, a banda de riure i de passar-nos-ho bé, ‘Els muppets triomfen a Manhattan’ ens explica els problemes d’identitat que té el Gustavo i com els soluciona, i aquest és un tema en què ens podem veure reflectits a qualsevol edat.

La família Addams

Barry Sonnenfeld, 1991

Hi ha qui dirà que ens hem tornat bojos per posar aquesta pel·lícula en què es parla d’assassinats, de mutilacions, on hi ha sang, on es fa humor amb la violència i amb el terror… Però és que ‘La família Addams’, ja quan se’ls va inventar Charles Addams en els còmics i després a la televisió, tenien aquest caràcter transgeneracional. Els nens reien amb unes coses, i els adults amb unes altres. I la pel·lícula de Barry Sonnenfeld té moltes d’aquestes virtuts i un càsting impecable que sembla haver nascut per interpretar els Addams. Té ritme, té sentit de l’humor, té personatges carismàtics i té “la cosa”, aquella mà que es mou sola i que és una cucada. ‘La família Addams’ va ser un èxit de taquilla en el seu moment, tot i que no de crítica, però ens sembla de les comèdies familiars més recomanables dels 90.

La guerra dels botons

Yves Robert, 1962

Tornem a la França de principis dels 60, però si a ‘Zazie en el metro’ érem en un entorn urbà, ara som en un petit poble de la regió del Franche Comté. Allà, els nens de dos pobles enemistats porten anys fent la seva guerra infantil, però aquest any han decidit que convertiran els botons arrencats dels enemics en trofeus. Adaptada d’una cèlebre novel·la francesa de principis del segle XX, del 1912, s’han fet fins a cinc versions de ‘La guerra dels botons’, però cap com la del 1962, que incorporava reflexions ideològiques i socials de la seva època. La història és un cant a la infantesa, però també un al·legat sobre l’absurditat de la guerra, cosa curiosa perquè l’autor de llibre, Louis Pergaud, va morir a la I Guerra Mundial. Sigui com sigui, ‘La guerra dels botons’ és un clàssic que va ser un gran èxit, que val molt la pena recuperar i que pot enganxar per igual a nens i adults.

Bugsy Malone

Alan Parker, 1976

Això és ‘Bugsy Malone’, una peli de l’Alan Parker en què el cineasta va agafar un càsting compost només per nens i adolescents i va fer una història de gàngsters clàssica. Això sí, enlloc de disparar bales, disparen nata, i enlloc de moure’s en cotxes a motor, ho fan amb cotxes a pedals. I així, el que podria ser una peli violenta en la línia de Scarface o de ‘Hampa dorada’ es converteix en un divertit entreteniment per a tots els públics, que agafa tots els tòpics del gènere i els traspassa a un musical infantil, que devia ser un bon merder de rodar, però val la pena recuperar.

Moonrise Kingdom

Wes Anderson, 2012

‘Moonrise Kingdom’ és una joia. La història d’un nen orfe en un campament d’estiu de boy-scouts, que es fuga amb la noia que estima per viure junts en una tenda de campanya a la vora del llac, és com el somni infantil de molts. El primer amor, el sentit més innocent i fabulador de les aventures, però també la manca d’una llar i les relacions paternofilials són assumptes que es tracten en aquest títol de Wes Anderson, que es torna a envoltar d’un dels seus repartiments habituals plens de grans noms per portar a la pantalla un film tendre i simpàtic, però amb moltes capes d’interpretació en funció de l’edat amb què la veus. Molt recomanable per a preadolescents amb ambicions hípsters.

Jojo Rabbit

Taika Waititi, 2019

Això és ‘Jojo Rabbit’, una de les sensacions dels Oscars de l’any passat, en què un nen afiliat a les joventuts hitlerianes se n’adona que no és tan maco el que li mostren i que ell mateix ha de comprometre’s amb uns principis que separin el que és bo del que no ho és. És un film que podria ferir algunes susceptibilitats, perquè sembla que tracti a la lleugera i amb humor coses tan terribles com la persecució dels jueus o el totalitarisme de règim de Hitler, però la història es pot posar seriosa quan cal, i de fet, s’hi posa tant, que la recomanaríem a nens que estiguin entrant a l’adolescència, perquè hi ha un gir que et deixa glaçat. Al marge d’això, és una bona manera d’aprendre una mica d’història, amb un adult al costat que t’expliqui bé algunes coses, i és una pel·lícula entretinguda, divertida i molt aconsellable per veure amb fills i nebots.