Amb motiu de la nova experiència immersiva que ens proposa el Centre d’Arts Digitals IDEAL, l’Anna Pou fa un repàs de la fotografia a Barcelona durant la dècada dels 50 i 60. Però començarem molt més enrere, l’any 1839, quan es va fer la primera fotografia a la península Ibèrica, precisament a Barcelona.
Va ser el 1839, just després que Daguerre presentés el primer procediment fotogràfic a París. Allà hi havia un català, Ramón Alabert, que va quedar impressionat i decidí importar la càmera a través de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts, de la que era membre. Poc després es va fer la primera foto a pla de Palau, que per mala sort es va perdre però se n’ha fet una recreació amb la càmera original. Una càmera molt famosa, per cert, perquè se’n conserven ben poques al món de tan antigues (i firmades per Louis Daguerre).
El 1839 va començar a fotografiar-se la ciutat i des de llavors mai no s’ha parat. Tant és així, que segons Google, Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del món després de Nova York i París. Els primers fotògrafs que es dediquen a retratar-la són Joan Martí, i a finals del s. XIX, es comença a reivindicar la fotografia com a disciplina artística, cosa que s’aconsegueix definitivament durant les primeres avantguardes amb Man Ray o Laszlo-Moholy Nagy, per exemple. A Catalunya tenim un gran fotògraf d’avantguarda que és Pere Català Pic, pare de Francesc Català-Roca.
Els sis fotògrafs més destacats dels anys 50 i 60
Les dècades dels 50 i 60 són un període important per la nostra història, quan Barcelona va fer front al conservadorisme i la censura de la dictadura per deixar entrar les corrents avantguardistes internacionals. Els fotògrafs del moment van ser capaços d’obrir-se a aquestes noves propostes i desenvolupar-les a través la seva fotografia.
Francesc Català-Roca
Valls, 1922 – Barcelona, 1998
Va ser el mestre de la seva generació. Un home molt implicat amb la cultura catalana: va ser el fotògraf de Joan Miró o del Grup R, per exemple. Ell sempre deia que estem envoltats de fotografies que ja estan fetes: només cal saber capturar-les prement el botó al moment adequat, sense dubtar ni preparar res, i això es veu molt clar a les seves imatges, que tenen una intuïció brutal per saber captar l’essència del que ens envolta.
Xavier Miserachs
Barcelona, 1937 – Badalona, 1998
Xavier Miserachs és l’autor del famós llibre ‘Barcelona blanc i negre’ (1964), que el va consagrar com a fotògraf i va marcar la història de la fotografia a casa nostra. Les fotos de Miserachs reflecteixen l’ambient del carrer, és el fotògraf de la gent, de la màgia del dia a dia, amb unes fotografies molt humanes i properes.
Joana Biarnés
Terrassa, 1935 – 2018
Molts d’aquests fotògrafs van documentar el moviment de la Nova Cançó, seguint la carrera de cantants com Raimon, Núria Feliu o Joan Miquel Serrat. Un cas molt evident d’aquesta relació amb la música va ser Joana Biarnés, que a més de seguir a Joan Manuel Serrat o a Rafael en les seves gires va documentar la visita dels Beatles a Barcelona. Ella tenia un caràcter atrevit i obert que la portava a aconseguir grans reportatges. En el cas dels Beatles es va colar a l’avió que els portava de Madrid a Barcelona i després va aconseguir entrar a la suite de l’hotel en què s’allotjaven.
Oriol Maspons
Barcelona, 1928-2013
Oriol Maspons va ser el que va batejar el carrer de Tuset així, inspirant-se en la moguda de Londres. Ell havia viatjat, va viure a París i va portar la nova fotografia europea a la nostra ciutat. Al carrer de Tuset hi havia locals mítics com la Cova del Drac, on es va forjar la Nova Cançó, i molt a prop hi havia la famosa discoteca Bocaccio. Maspons era un home enamorat de la vida, de l’hedonisme, de la festa, i això es reflecteix molt bé a les seves fotografies. Era molt amic de Colita i sovint recorrien junts aquesta Barcelona per anar a fotografiar. Els cridaven molt l’atenció els barris gitanos com Montjuïc o el Somorrostro.
Colita
Barcelona, 1940
Colita va entaular amistat amb la bailaora Carmen Amaya. Va documentar, per exemple, la pel·lícula Tarantos, que es va filmar al Somorrostro. A ella li agradava molt el cinema i si podia participava en els rodatges. Colita és la gran curiosa del grup, la que li agrada provar-ho tot i estar a tot arreu, sempre amb un gran sentit de l’humor. Ho va documentar tot, des del moviment feminista, als escriptors de la Gauche Divine, passant pels gitanos del Somorrostro fins a la moguda de Bocaccio. Va retratar els personatges que formaven la Gauche Divine, que no eren altres que els seus amics… des de cantants, arquitectes, dissenyadors fins a escriptors, editors o actors. De fet els contactes d’aquests fotògrafs amb altres àrees creatives com ara la pintura va ser molt freqüents: Català-Roca amb Miró, Pomés amb Dau al Set…
Leopoldo Pomés
Barcelona, 1931 – Girona, 2019
Pomés era un gran amant de la pintura, de fet vivia a l’antic estudi de Modest Urgell, a Gràcia, i sempre estava molt orgullós de dir-ho. Algunes de les seves fotos agafen recursos pictòrics molt clars, ja que estava molt en contacte amb Tàpies i tot el grup del Dau al Set. Va fer anuncis molt famosos com el de les bombolles de Freixenet que tots coneixem, o el del conyac Terry. L’anunci de Terry es va convertir en tota una icona de la publicitat, tan sensual com sempre eren les imatges de Pomés, que sabia captar tan sutilment i glamurosament la bellesa femenina. No només va tenir molt èxit amb la seva agència de publicitat, sinó que també va ser un bon empresari de la restauració: el 1970 va obrir la mítica truiteria Flash Flash, que enguany celebra el 50 aniversari i per fer-ho obre una segona seu a Barcelona, per cert!
