La Bíblia i l’Edat Mitjana

Eva va ser la primera dona de la història, segons la Bíblia, i va ser creada perquè Adam s’avorria molt tot sol al Paradís. La Bíblia deixa clar que la dona surt de l’home, que ve per servir-lo i que fins i tot és la seva perdició (quan l’obliga a menjar-se la fruita prohibida). Per tant, l’origen de la dona s’associa al mal, al pecat i al dimoni.

L’associació de la dona amb la luxúria apareix en l’art a partir de l’edat mitjana, quan l’Església domina la societat. El fet que el cristianisme consideri el sexe com un pecat molt gran, fa que la dona immediatament es transformi en el mal. Això es veu molt clar en representacions com aquesta de la catedral de Reims: Eva acaricia un rèptil indicant la seva lascívia i el que és més, una lascívia que practica amb el dimoni. Aquesta relació sexual de la dona amb el dimoni estava molt present en la mentalitat medieval.

D’esquerra a dreta, ‘La tempració d’Adam’ (Lucas Cranach, 1526) i representació d’Eva acariciant un rèptil (Catedral de Reims, s. XIII)

Les bruixes

Les bruixes són tot un capítol en la història de la dona, ja que signifiquen una dona independent i lliure, que escapa a l’ordre establert. La dona només podia ser esposa o monja, sempre sota la tutela d’un home, fos el marit o l’abat superior de l’ordre. La bruixa trenca les regles socials i, per això, és perseguida. D’altra banda, els seus rituals amb galls, gats i granotes derivaven de la tradició pagana i, per tant, eren diametralment contraris a l’Església, que tractava d’exterminar aquestes pervivències.

La seva iconografia comença a l’època medieval, però s’estableix definitivament quan la Inquisició pren força a Europa al segle XVI

Representacions diverses de les bruixes en l’art, del segle XIII al XIX

La prohibició a l’educació

La prohibició a l’educació impedia el desenvolupament de les dones i avalava la seva condició de nena (era considerada com una menor d’edat permanent. Havia d’estar tutelada per un home, sota el seu domini jurídic i econòmic i no tenia drets). Les dones no tenen ple accés a la Universitat fins al segle XX, i comencen a ser admeses tímidament als centres educatius a partir del XVIII. Les monges eren les úniques que es podien escapar d’aquesta situació perquè tenien accés a les biblioteques. Hildegarda de Bingen, per exemple, va ser una monja que va ser consultada per reis i emperadors, una Leonardo da Vinci del seu temps.

Hildegard von Bingen  (1098-1179) va ser compositora, filòsofa, metgessa, científica i mística

La dona al Renaixement

Si bé el germà de Llorenç de Mèdici o Giorgio Vasari van obrir una mica la ment, en general la situació no va canviar. Bocaccio deia que la dona estava totalment mancada de talent i Erasme de Rotterdam afirmava que ja podia fer el que volgués que sempre seria una boja.

Però és llavors quan apareix la primera feminista, Christine de Pizan, que a través dels seus escrits va lluitar contra l’opinió general que es tenia sobre la dona en aquells moments: un ésser immoral i mentider. També va publicar un llibre titulat ‘La ciutat de les dames’, en què descrivia una ciutat utòpica construïda i habitada només per dones per tal d’evitar la misogínia. Ella va poder-se formar perquè el seu pare era un humanista que no veia amb mals ulls l’educació de la dona i li va obrir les seves biblioteques. Això era molt important: néixer en el si d’una família liberal si volies formar-te. En el cas de les artistes era clau, doncs o tenies el pare pintor o era impossible accedir a cap taller per aprendre i molt menys ser acceptada per l’acadèmia.

Christine de Pizan (1364 – 1430) va escriure el primer text feminista

Lavina Fontana i Elisbateh Vigée Le Brun

L’Acadèmia no acceptava les dones per molts motius, però el més determinant per impedir la seva formació com a bones artistes era la prohibició de pintar nus del natural (tant masculins com femenins). Per tant, arribar a ser una bona pintora era una quimera. Tot i això, algunes ho aconseguiren i van ser molt famoses com Lavinia Fontana, la primera pintora en ser admesa una acadèmia i en tenir un taller propi. Tenien prohibit estar a una mateixa sala i a soles amb homes, per tant, per pintar retrats masculins, els feien mirar cap amunt (per evitar malentesos) i sempre tenien algú al costat. Això és el que feia, per exemple, Elisbeth Vigée Le Brun, gran retratista de la cort francesa i russa, qui va ser retratista oficial de Maria Antonieta.

D’esquerra a dreta, Elisabeth Vigée Le Brun i Lavinia Fontana

El s. XVIII i la Revolució Francesa

La Revolució Francesa no va canviar gaires coses. Sovint, si una dona entrava a l’acadèmia se la feia sospitosa d’haver-se ficat al llit amb algú per aconseguir els seus favors. Un cas flagrant és el de la brillant Angelica Kaufmann, a qui veiem representada aquí com una nena sobre les cames de Reynolds, el famós pintor i president de la Royal Academy quan ella va entrar. El quadre els acusa de mantenir una relació, i aguditza la seva diferència d’edat. Kaufmann va dir que no exposaria al saló de l’acadèmia fins que retiressin aquesta obra i així va ser.

‘La conjura pictòrica mostrant l’engany òptic’. Pintura de J. J None, 1775

Les primeres autores universals

Tot i això, algunes coses sí que comencen a canviar. Ja feia més de 20 anys que la famosa Mary Wollstonecraft havia escrit el seu llibre reivindicant els drets de la dona. Comencen a aparèixer grans escriptores universals: Mary Shelley (autora de Frankenstein i filla de Mary Wollstonecraft). Després vindria Emily Dickinson, una de les escriptores cabdals de la poesia americana, i ja més endavant, Virginia Woolf, que reclamarà una habitació pròpia per les dones i denunciarà els prejudicis contra elles (considerada, per cert, la primera escriptora amb una literatura femenina).

Ara bé, mentre aquestes autores escrivien, les dones encara no tenien dret a vot. El primer país que ens deixa votar molt a finals del segle XIX és Nova Zelanda, seguit pels països escandinaus. A Europa continental ens hem d’esperar, en la majoria dels casos, fins a meitats de segle XX. I en casos flagrants, com el de Suïssa o Espanya fins els anys 70.

D’esquerra a dreta, Mary Wollstonecraft, Mary Shelley, Emily Dickinson i Virginia Wolf