L’aqüeducte romà, les fonts gòtiques i el rec Comtal van portar aigua a la ciutat i van permetre el desenvolupament de Barcelona. Ho va explicar Enric H. March en aquest capítol del ‘Va passar aquí’, el maig del 2018.

L’aqüeducte romà

A la plaça del 8 de Març hi ha un dels pocs vestigis que queden a Barcelona de l’antic aqüeducte romà, construït a principis del segle I dC per abastir d’aigua la ciutat. De fet, va ser la primera construcció per dur aigua a la ciutat. La prenia d’una mina propera al riu Besòs i la conduïa a la ciutat a través de tot el pla de Barcelona. L’entrada a la ciutat emmurallada es feia a través de la porta que hi ha a la plaça de la Seu, al costat del carrer del Bisbe. La porta que avui es pot veure, formada per les restes d’unes arcades, és una reproducció del 1958 amb finalitats didàctiques.

El rec Comtal

Amb la caiguda de l’imperi romà, tota la cultura que existia al voltant de l’aigua va canviar radicalment. Al segle X, la necessitat d’aigua va tornar a aparèixer a la ciutat. Són d’aquella època les primeres dades documentals de la construcció del rec Comtal. El rec Comtal és una canalització artificial que agafa l’aigua d’un lloc proper al riu Besòs, com ja passava amb l’aqüeducte romà, però amb finalitats diferents.

L’aigua del rec Comtal servia per moure molins. Aquests molins trituraven el gra per fer farina, l’aliment bàsic de la població. Els comtes i els comtes reis feien pagar impostos a través de l’ús dels molins. D’aquella xarxa de molins, avui no se’n conserva cap. En tot cas, queden unes petites restes modernes del molí de Sant Andreu. La plaça de les Basses de Sant Pere recorda que allà hi havia el molí de Sant Pere i les basses que s’omplien amb l’aigua que baixava pel carrer de la Sèquia.

Amb el pas dels anys, l‘aigua del rec Comtal també es va fer servir per regar els horts que es trobava pel camí. I, fins i tot, es va fer servir com a aigua de boca amb un deviament que va fer arribar a la font de Canaletes. Amb l’aparició de les indústries, l’aigua del rec Comtal es va destinar a altres usos fins a convertir-se en una claveguera. L’any 1914, finalment, es van produir unes filtracions d’aigües del rec que van provocar una epidèmia de tifus. Aquesta va ser la seva sentència de mort.

Les fonts gòtiques

Al segle XIV, Barcelona era en plena esplendor del gòtic, amb un gran creixement urbà, econòmic i demogràfic. En els segles anteriors, l’aigua potable s’havia obtingut a través dels pous, però, en aquest punt, aquest sistema es va fer insuficient. Per això es van crear les fonts públiques, com la de Santa Anna, al Portal de l’Àngel, construïda el 1356. Aquesta va ser la primera font gòtica de la ciutat. L’aigua hi arribava des de les mines de Collserola a través d’unes conduccions ceràmiques que baixaven pel passeig de Gràcia. Des d’aquesta canalització es va distrubuir l’aigua a les fonts que es van anar construint. A més de la font de Santa Anna, encara es conserven la font de la plaça de Sant Just i la font del davant de l’església de Santa Maria del Mar.

L’aigua corrent a Barcelona no va arribar fins a la segona meitat del segle XIX. Fins a aquell moment, per tant, la gent havia de baixar amb una galleda o un càntir a les fonts per abastir-se d’aigua.