Francesc Cambó va sobreviure de miracle a un atemptat gràcies a la mala punteria dels qui el van assaltar.

A la confluència del carrer de la Creu Coberta amb Consell de Cent, va tenir lloc un dels atemptats més rocambolescs que es recorden a Barcelona: l’atemptat contra Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista.

L’any 1907 era una època convulsa. Hi havia un context de reivindicacions sindicals de drets socials. Cal recordar que el 1909, per exemple, és l’any de la Setmana Tràgica. En el moment de l’atemptat, s’estaven a punt de celebrar les eleccions generals. Solidaritat Catalana havia de prendre part en un dels mítings de final de campanya. En aquest míting hi havia de participar Ildefons Sunyol, però va ser baixa de darrera hora i es va convidar Francesc Cambó.

Cambó es dirigia al míting al casino de Sants acompanyat de set persones en un carro tirat per dos cavalls. Anaven per la Creu Coberta, quan de sobte van aparèixer un grup de persones: homes, dones, nens… Els fanals del carrer es van apagar. Unes dones van agafar unes escombres plenes d’excrements i les van posar als ulls dels cavalls. Els cavalls es van encabritar i el carruatge es va haver d’aturar. Aleshores va començar una pluja de trets. Un dels trets va impactar al carruatge i va ferir Cambó, que va haver de ser atès.

El carruatge va seguir circulant per la Creu Coberta mirant de trobar una sortida a l’emboscada, i va arribar a la farmàcia del doctor Vergés, una mica més endavant. Els metges que hi havia a la farmàcia no es van atrevir a fer-li cap cura i van decidir sortir encapçalats per un grup de la guàrdia civil que els protegia. Van posar Cambó en una llitera i se’l van endur a peu pel carrer Consell de Cent cap a la clínica del doctor Fargues. Un cop a la clínica, Cambó va ser atès i se li va extreure la bala. Així va aconseguir sobreviure.

Cambó era un autèntic animal polític. Ferit, però conscient que sobreviuria, va agafar un periodista de La veu, l’organ de difusió de la Lliga Regionalista, i li va dictar l’article que havia d’escriure explicant que s’havia de fer una crida a la calma, al seny i a la pau. L’article va ser determinant en la victòria electoral de Solidaritat Catalana tres dies més tard. Dels quaranta-quatre escons, quaranta-un van ser per Solidaritat Catalana.

Un cop superat el tràngol de salvar la vida de Cambó, la policia va anar a buscar els autors de l’atemptat. Va ser complicat perquè havia estat un atemptat popular, amb la participació d’un grup de vint o trenta persones. Finalment, van trobar el màxim responsable. Es deia Salvador Miranda. Portava una pistola Browning amb capacitat per sis o set bales i només n’hi quedaven dues. En el moment de la detenció, la policia municipal va ser rebuda a garrotades. Van desembeinar els sabres i, a cops de puny, enmig d’una batalla campal, van aconseguir endur-se Miranda.

Solidaritat Catalana i el diari La Veu van acusar Lerroux de ser rere l’atemptat. En canvi, els partidaris de Lerroux sostenien que havia estat un atemptat impulsat per la pròpia Solidaritat Catalana per millorar la imatge popular de Cambó. El cas és que mai no s’ha pogut saber del cert qui hi havia darrera de l’atemptat d’Hostafrancs.