El 31 de gener del 1994, el Gran Teatre del Liceu va desaparèixer sota les flames d’un terrible incendi. Del vell teatre d’òpera de Barcelona en va quedar ben poca cosa. Uns anys després, el Liceu va renéixer de les seves cendres. Xavier Fabré, un dels arquitectes encarregat de la reconstrucció, recordava aquells fets.

L’incendi del 1861

No va ser l’únic incendi, el 9 d’abril de 1861, les flames destruïen aquest espai de la vida artística, social i política de la ciutat. El foc va començar al quart pis, en el taller de sastreria, i provocat per un llum d’oli mal apagat. El foc va cremar de pressa l’estructura de fusta i  curiosament només va quedar l’ estructura de pedra del teatre. Una imatge molt semblant a la que també es conserva de l’incendi del 1994, amb una Montserrat Caballé contemplant aquelles runes entre llàgrimes.

Reconstrucció i ampliació

L’any 1986, el Consorci del Liceu havia encarregat a Solà-Morales el projecte d’ampliació i reforma del Liceu. L’any 1988, es van afegir al projecte Lluís Dilmé i el propi Xavier Fabré. Però aquell encàrrec era d’abans de l’incendi i el 1994 les circumstàncies havien canviat, i molt! Allò que havia de ser ampliació i reforma es va convertir en reconstrucció i ampliació.

L’1 de febrer del 1994, l’endemà de l’incendi, de bon matí, l’equip d’arquitectes va arribar al Liceu amb una empresa constructora per iniciar les tasques de desenrunatge i Fabré descriu el que va veure com un paisatge desolador.

Fabré recorda que gairebé tots els grans teatres d’òpera europeus s’han cremat alguna vegada. La Fenice de Venècia i el Liceu ho han fet dos cops. La imatge de les runes de l’incendi del Liceu del 1861, comparada amb la del 1994, és gairebé idèntica.

Era com veure una calavera gegant.”
Xavier Fabré, arquitecte del nou Liceu

El primer repte era reconstruir la sala. El 1861, l’edifici es va refer amb material d’enderroc del propi edifici cremat, però la decoració es va fer tota de nou. El projecte del 1994 es va proposar justament el contrari: construir la sala amb materials i mètodes constructius totalment diferents, amb la conservació i restauració de la part que no havia estat afectada per l’incendi.

El nou escenari és una màquina al servei de la producció escènica. Permet la programació de dos espectacles simultanis. La seva modernitat va marcar un abans i un després dins els teatres d’òpera.

La sala va incorporar tres elements nous: els plafons de Perejaume, el teló d’Antoni Miró i la làmpada dels arquitectes.

Una caricatura de Jordi Pujol i un rat-penat

Per fer tots els guixos de la decoració de l’interior de la sala es va recórrer a escultors, els moderns artesans. Aquests artistes tenien debats sobre l’estil dels angelots o els llorers que s’havien de fer. L’equip d’arquitectes els deia que ho fessin tal com era abans, però hi va haver sorpreses. Un dia van descobrir un guix a dalt de l’arc del prosceni amb un retrat de Jordi Pujol. Era una caricatura feta amb fulles i fruits. Els arquitectes van riure, van callar i van deixar fer.

L’equip d’arquitectes, observant amb detall les fotografies del antics guixos, havia detectat una curiosa figura: un rat-penat de veritat que s’havia colat a la sala. Els artesans, en homenatge al rat-penat mort, van modelar una escultura en guix de l’animaló que és entre els daurats.