A la plaça de Can Basté hi ha el santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina, una edificació que té molt a veure amb l’origen del barri i amb el seu nom.
Punt neuràlgic
El santuari de Santa Eulàlia està situat en un punt neuràlgic del pla de Barcelona perquè es troba en una cruïlla de camins. Hi ha un camí que anava de Sant Andreu a Sarrià i Pedralbes. I un altre que unia Barcelona amb Cerdanyola i Sant Cugat.
Santa Eulàlia de Vilapicina està situat al damunt d’un petit turó i, per això, està construïda a diferents nivells. Alguns murs que sobresurten de l’estructura fan pensar que en l’època medieval, l’edifici devia ser molt més gran que l’actual.
Un enclavament d’època romana
El santuari actual es va construir el 1782, però algunes traces permeten afirmar que en aquest lloc ja hi havia un enclavament en època romana. La primera notícia de l’existència d’un enclavament d’època romana és de finls del segle XIX, quan mossèn Clapés ho va publicar. Unes excavacions dels anys 90 del segle XX confirmen la hipòtesi gràcies a la troballa de restes de ceràmica i de materials constructius reaprofitats. El que no se sap és quina era la funció d’aquella originària edificació. Es podria tractar d’una vila romana, d’una explotació agropequària, d’un edifici singular o d’una antiga església paleocristiana.
Peix o piscina?
La història de Vilapicina és similar a la de Sant Martí de Provençals perquè en tots dos casos, l’origen de la població es va fer al voltant d’un lloc de culte. Pel que fa al nom, Santa Eulàlia és una incorporació d’època medieval. I el topònim Vilapicina podria tenir l’origen en el mot “peix”, relacionat amb el culte paleocristià. Però una altra hipòtesi apunta a una antiga piscina o bassa per regar, d’on sortiria vila de piscina.
Ho va explicar Jordi Rams, arqueòleg, en aquest capítol del ‘Va passar aquí’.
