Durant els anys 50 i 60, les repassadores de pel·lícules asseguraven el bon estat de les cintes que arribaven a les sales de cinema. Aurora Chimeno va ser una d’elles i recorda com era l’ofici i com el va viure ella.

Chimeno va començar a treballar per la Paramount, a l’edifici que hi ha al passeig de Gràcia, cantonada amb València, amb 14 anys, l’any 1958. En aquella època hi havia quatre grans distribuïdores: la Paramount, la Fox, la Metro i la Universal. També n’hi havia d’espanyoles, però eren menys importants. Chimeno treballava per la Paramount i la seva mare, per la Fox.

Chimeno explica a què consistia la feina de les repassadores i el procés que seguien les cintes. Quan la pel·lícula arribava a Espanya, anava, en primer lloc, als laboratoris. Un cop muntada, s’enviava a les distribuïdores. Cada pel·lícula anava en sis rotllos o bobines grans. Les repassadores havien de posar cues per marcar el principi i el final de cada rotllo. Després, les repassaven. Aquesta tasca consistia a fer passar pels dits tota la cinta. Pel tacte notaven si tenia algun forat. En cas de trobar-ne, l’havien d’arreglar. Quan acabaven de repassar tots els rotllos, apuntaven l’estat de la pel·lícula en un butlletí abans d’enviar-la a la sala d’exhibició.

Quan la cinta tornava a la distribuïdora , es repassava de nou per comprovar si havia patit algun desperfecte. Si era així, es reclamava a l’exhibidor. Chimeno recorda que hi havia pel·lícules tan antigues, com “Els deu manaments”, que s’havien passat tantes vegades, que ja els arribaven fetes malbé. Algunes cintes es movien de poble en poble en bicicleta, cosa que les exposava força. A cada lloc hi havia un operador i de la seva pulcritud en depenia el bon estat de la cinta. Sovint, arribaven de nou a la distribuïdora amb greix o serradures, i les repassadores les havien de netejar. Fins i tot, de vegades, havien de tallar diàlegs sencers perquè la cinta era irreparable.

Chimeno recorda que també hi havia moments per la celebració. El patró de les repassadores, igual que el de la resta d’oficis cinematogràfics, és sant Joan Bosco. Per Chimeno i les seves companyes, la festivitat del patró era molt celebrada perquè els hi pagaven el dinar, estrenaven roba i anaven a la perruqueria. Normalment, el dinar era al Set Portes. També anaven al teatre. En altres ocasions, quan l’empresa havia tingut un gran èxit comercial, convidava els treballadors a un gran aperitiu a una sala de l’edifici.

Chimeno va fer de repassadora durant deu anys. Quan ho va deixar, l’ofici anava de baixa a causa dels avenços tecnològics i va desaparèixer uns anys més tard amb la digitalització.