A finals del segle XIX i principis del XX, entre les dues exposicions internacionals, Barcelona era una ciutat d’èxit, on les iniciatives privades i públiques sorgien a cada racó. Però no totes van acabar bé o es van arribar a dur a la pràctica. Aquesta és la història de vuit projectes de Barcelona que van acabar en fracàs.
La història tràgica de la Torre de les Aigües
A la plaça de Ramon Calsina, al Poblenou, hi ha la Torre de les Aigües del Besòs, la instal·lació que va abastir d’aigua tot Barcelona entre el 1882 i el 1892. Però passats aquests 10 anys, l’empresa va fracassar estrepitosament: a causa d’uns anys de sequera i amb la reducció de les bosses d’aigua dolça, l’aigua del mar va penetrar per sota terra fins a arribar als aqüífers del riu Besòs. D’aquesta manera, l’aigua dolça de la torre es va convertir en aigua salada. La història de la Torre de les Aigües va acabar en tragèdia. Diuen que el propietari se’n va anar a casa seva i va escriure una nota de comiat en què deia que per les seves venes corria aigua salada. Després, es va pujar al capdamunt de la torre i es va precipitar al buit.
El castell de Torre Baró
El castell de Torre Baró (1904) formava part d’un projecte d’urbanització per crear una ciutat jardí destinada a les classes populars. El projecte, però, va fracassar per problemes econòmics i perquè el lloc estava molt mal comunicat amb la resta de la ciutat. Per a més desgràcia, els dos fills del promotor van acabar morint el 1918 amb només dos dies de diferència.
La Mina Grott
L’any 1907 es va presentar un projecte per construir un trenet i un parc d’atraccions i d’esbarjo que s’havia d’anomenar Lake Valley. El trenet havia de transportar els passatgers des de les proximitats del funicular de Vallvidrera fins al recinte de la nova zona lúdica, que integrava el pantà de Vallvidrera. Però el trenet de la Mina Grott va tancar el 1916 a causa de la competència que suposava l’allargament dels Ferrocarrils de la Generalitat des de Sarrià fins a les Planes. I va morir el projecte del parc d’atraccions.
L’Aigua Radial
El doctor Sansalvador va descobrir a la seva finca del barri del Coll una aigua considerada medicinal. La va comercialitzar amb el nom d’Aigua Radial, perquè contenia radi. Però un dia el pou es va assecar. Sansalvador havia invertit força diners en la construcció del pou i aquest contratemps el va deixar sense recursos econòmics. A conseqüència, la construcció de la casa familiar, obra de Jujol, es va aturar i es va quedar a mitges. Sansalvador hi seguia anant els caps de setmana, però s’allotjava a la caseta del porter.
Història d’un somni burgès
El luxe i l’esplendor del modernisme a Collserola va quedar reflectit en el magnífic Casino de l’Arrabassada. Va ser una obra faraònica que va aconseguir un gran renom com a centre de joc de la ruleta. Però tot plegat va durar un any, ja que el declivi va començar el 1912, quan el governador va prohibir el joc, fet que va provocar la fallida de la societat. El complex va seguir funcionant com a hotel, restaurant i parc d’atraccions i, amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, va poder reviure, però el general Primo de Rivera va tornar a prohibir el joc aquell mateix any, la qual cosa va provocar el tancament progressiu de totes les activitats.
La construcció del Parc Güell
Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la creació d’una urbanització de luxe que es coneixeria com el Parc Güell. Però el projecte va fracassar per les dificultats en la comercialització i la manca de transport per arribar-hi. Finalment, només s’hi van quedar tres famílies: l’Eusebi Güell, que vivia a la masia originària que havia arreglat Gaudí; el doctor Trias i el mateix Gaudí. El mestre d’obres i amic de Gaudí, Francesc Berenguer, va construir una casa mostra per vendre les parcel·les. Gaudí la va comprar l’any 1906 per viure amb la seva família.
El mamut de la Ciutadella
A principis de segle XX, el Parc de la Ciutadella havia de ser poblat per un conjunt de figures que hauria sorprès tots els barcelonins. El parc tenia un projecte per fer 12 escultures d’animals del passat a escala real. Al principi, l’alcalde Rius i Taulet no va veure clar el projecte i el va aturar. Més tard, es va reactivar. Però la mort prematura de Norbert Font i Sagués, l’autèntic impulsor del projecte, en va aturar la continuïtat i, finalment, només es va fer el mamut.
L’estadi preolímpic català
Barcelona volia ser la seu dels Jocs Olímpics del 1924. Per presentar la candidatura, va construir el 1921 l’Estadi Català, avui, el Camp Municipal de Rugbi de la Foixarda. Finalment, la candidatura olímpica de Barcelona no va prosperar perquè el president del COI, Pierre de Coubertain, va maniobrar a favor de la seva ciutat, París.