Al passatge de Santa Eulàlia hi ha un conjunt de cases construïdes per la família de Ramon Casas, pintor barceloní de renom.

La parcel·lació i la família

En aquella època, els terrenys adquirits per la família per construir-hi les cases pertanyien a la vila de Sant Andreu del Palomar, que no es va incorporar a Barcelona fins al 1897. Eren uns terrenys de cultiu que es van requalificar com a edificables.

En aquesta història, un dels personatges clau és Àngels Puig Espanya, cosina de Ramon Casas i model habitual dels seus retrats. Àngels Puig era, també, la filla d’Isidre Puig, amo d’una fàbrica a Sant Benet del Bages. Ella va ser qui va comprar els terrenys per urbanitzar-los. Un cop parcel·lats, cadascun dels seus familiars es van quedar amb alguns dels terrenys. Així s’entén que les finques pertanyin a la família sencera de Casas: el cosí, el cunyat, la tieta, la mare, etc.

La construcció de les cases

La construcció de les 36 cases es va fer l’any 1928. Casas era conscient que se li esgotava la vida i en no tenir descendència, volia deixar el seu llegat ben lligat. Santiago Codina Casas, l’únic nebot home del pintor, va ser qui va impulsar la construcció per fases.

Són cases de planta baixa i primer pis. Els Casas volien treure’n rendiment a través del lloguer, i així es va fer. Els llogaters solien ser treballadors de l’empresa de ferrocarrils del barri.

El projecte, aturat

Amb la mort de Ramon Casas, l’any 1932, la construcció de l’illa de cases va quedar aturada. Això explica que una part dels habitatges, els construïts per la família, siguin idèntics, i la resta, construïts pels propietaris posteriors dels solars, siguin diferents.

Les casetes amenaçades

Fins a l’any 1976, les cases van estar ocupades per llogaters sense cap més novetat. Però aquell any, amb l’aprovació del Pla General Metropolità, la major part dels habitatges antics del barri van quedar afectats. Aquesta amenaça va condicionar el manteniment de les casetes durant anys, que va ser insuficient.

Salvades pels veïns

L’any 2011, la mobilització del veïns del barri va salvar les cases dels Casas. El primer pas va ser investigar la documentació als arxius. Després van parlar amb els veïns, un per un, per documentar els records personals i directes amb la família Casas. Alguns encara recorden que la germana de Ramon els visitava per cobrar-los el lloguer o l’aigua. Un tercer pas va ser recopilar la documentació antiga que conservaven els veïns: contractes dels anys 30, escriptures, etc. Una d’aquestes escriptures va ser la clau per esbrinar que Ramon Casas n’havia estat el propietari. Aquest va ser el punt d’inflexió en la lluita per la conservació.

Avui, el valor de les cases dels Casas va més enllà de qui les va construir i rau en la seva singularitat.