A la ronda del Guinardó, 49 hi ha la Casa de les Altures, un edifici d’estil neomudèjar o neoàrab, típic de finals del segle XIX, que avui és la seu del districte d’Horta-Guinardó, però amb un origen relacionat amb l’aigua. Carles Sanz, membre del centre cultural El Pou, n’explica la història.
Aigua per l’Eixample
L’any 1870, el Baix Guinardó, a la falda del turó de la Rovira, era una zona rural plena de masies i horts. La Companyia d’Aigües va comprar uns terrenys en aquesta zona per instal·lar un dipòsit d’aigua de 16.000 metres cúbics per abastir els edificis que ja s’estaven fent a l’Eixample. Fins a aquell moment no hi havia aigua corrent a les cases i aquest va ser el primer intent de la companyia per fer-la arribar directament.
Pressió pels pisos alts
Així que Barcelona creixia i els edificis guanyaven alçària. Per portar l’aigua corrent als pisos alts calia més pressió, per això es va construir l’estació de bombeig del recinte, el 1886. L’aigua venia de Dosrius, al costat d’Argentona, a través de canalitzacions i aqüeductes. Entre el dipòsit i l’estació de bombeig, es va construir l’edifici de la Casa de les Altures, que va prendre el nom dels motors d’elevació que es van construir i que portaven l’aigua a “les altures”, als dipòsits del turó de la Rovira. En aquest edifici hi havia de viure el director de la Companyia de les Aigües però, a causa de les males condicions d’habitabilitat, hi va viure poc temps. L’edifici va quedar per esdeveniments, festes i alguna altra cosa.
L’edifici i els seus usos
L’edifici va ser projectat l’any 1890 per Enric Figueres. Té un pati central amb un lluernes que deixava entrar la llum a totes les estances. Al mig del pati hi havia un brollador de marbre. Tenia dues plantes i, a la de dalt, hi havia les habitacions. També tenia un terrat.
El dipòsit de 16.000 metre cúbics queda amagat sota un jardí romàntic. El dipòsit va quedar en desús fa uns anys, però l’estació de bombeig encara està en ús. Durant la Guerra Civil, l’edifici va ser una escola pels fills dels treballadors de la Companyia de les Aigües. Es deia Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la dictadura franquista va quedar força abandonat.
L’any 1984, l’Ajuntament va comprar l’edifici i el va destinar a despatxos de les regidories i a la seu del districte. La rehabilitació de l’arquitecte Víctor Argentí del 1990 va rebre el premi FAD a la millor rehabilitació.
El centre cultural El Pou reclama que la instal·lació quedi com un centre cultural pel barri.
