Aquest dilluns fa un any de l’inici del confinament domiciliari, que va suposar la prohibició de sortir al carrer i altres restriccions. Un cop “molt dur“, segons els experts.
El sociòleg de la UOC Francesc Núñez recorda que “al principi va ser molt traumàtic” i les restriccions de mobilitat van suposar “unes modificacions del nostre comportament molt grans, no ens va quedar més remei que reaccionar i adaptarnos-hi“. I apunta que “ho vam fer d’una manera bastant original i amb bastant sentit de l’humor” per no perdre les “relacions amb els veïns, amb la família”.
Les fórmules que descriu Núñez van permetre viure els primers 100 dies de confinament domiciliari i començar a sortir al carrer, però, un any després, com estem?
El doctor en psicologia Víctor Carretero, que forma part de l’equip assistencial de la unitat de crisi UTCCB, explica que “les persones no estem acostumades a una situació extrema com l’actual” que, diu, s’ha afegit “a l’estrès del dia a dia: les ansietats, els dubtes laborals, les complicacions familiars… han xocat amb tot això”.
En aquest sentit, Francesc Núñez recalca que estem immersos en “la incertesa“. Detalla que “allargar la situació excepcional [encara ara, amb les restriccions] ens està deixant desarmats perquè ja no tenim recursos“. Conclou que, un any després, la pandèmia “se’ns està fent llarga i volem acabar-la”.
El fenomen de la soledat
Incerteses al marge, una de les certeses que ha deixat aquest any de pandèmia ha estat la soledat, traduït en la la falta de relacions socials. El doctor en psicologia Víctor Carretero la relaciona amb “la pèrdua de tots els contactes“.
Una situació que ha afectat, especialment, “les persones grans o les joves, que han perdut el contacte directe amb la seva xarxa de suport“. Per contra, apunta, els qui millor capacitat d’adaptació han tingut han estat els infants, “més flexibles a l’entorn”, puntualitza.
Aquest fenomen ha fet aflorar una altra situació molt vinculada a la soledat: l’aïllament social i la soledat no desitjada. Una circumstància que “afecta moltes persones grans que viuen soles”, recorda Albert Quiles, director de la fundació Observatori de la Soledat d’Amics de la Gent Gran.
Quiles subratlla que no ha estat una sensació originada en aquesta crisi, perquè “quan gairebé un 50 % de les persones que acompanyem ens estan dient que pateixen la mateixa soledat que patien abans de la pandèmia, això és un indicador que abans ja estaven en una situació difícil i de soledat”, lamenta.
La lectura positiva, per voler-la trobar, segons Albert Quiles, és que “no ha agafat de nou aquest col·lectiu” perquè “han estat més forts i més resilients perquè les estratègies ja les tenien entrenades i executades”.
Relacionar-se des d’una pantalla
“Les relacions humanes, personals i socials en el món s’estan portant a través de les pantalles”. Ho diu, molt convençut, el sociòleg Francesc Núñez. Afegeix que “no és un efecte de la pandèmia”, ja que “la pandèmia el que ha fet ha estat augmentar allò que ja arribava com un riu cabalós“.
