Fins al 15 de maig, el 35,85 % del total de residències geriàtriques que hi ha a Barcelona no tenien cap persona encomanada per la covid-19. Aquesta dada suposa que el virus dels SARS-CoV-2 havia penetrat en el 64,15 % restant. Dit d’una altra manera, en xifres absolutes, un total 95 residències de les 265 que hi ha a la ciutat no han patit, de moment, els efectes de la pandèmia.
Com ho han fet? Quina ha estat la clau de l’èxit?
betevé
ha visitat la residència Les Corts, un centre de titularitat pública però de gestió privada. Té 85 places de capacitat, la gestiona la Fundació Vella Terra i hi treballen 65 persones.
La directora, Gemma Jodas, ha rebut betevé a peu de carrer amb totes les mesures de seguretat. Òbviament no deixen entrar ningú. Explica que, davant la crisi sanitària, van reaccionar des de ben aviat. Van implementar les mesures preventives que exigien els protocols, que canviaven d’un dia per l’altre. Explica que “el primer que vam fer va ser assignar una porta d’entrada pel darrere als proveïdors. Anotàvem totes les comandes lliurades, qui les lliurava, i netejàvem tots els paquets. Al mateix temps, vam establir un tallafoc per a la cuina”.
A partir del dia 13 de març, cap familiar no va poder entrar al centre, i es va establir una mena de confinament. A partir d’aquell moment, van estar molt amatents a qualsevol símptoma que pogués tenir cap intern. L’objectiu era controlar-lo i aïllar-lo ràpidament, en cas que fos necessari. “Som molt curosos amb tots els petits símptomes. Els vigilem moltíssim“, afirma la directora.
Però sens dubte el paper més important l’han dut a terme els treballadors, que en tot moment han estat molt conscients que poden ser vectors de transmissió. Jodas manifesta que “havíem de cuidar dels residents, que eren la màxima prioritat i també de nosaltres, que som els que entrem i sortim. Qui podia introduir el virus érem, d’alguna manera, nosaltres”. I ja des del començament de la pandèmia es van espavilar per trobar material per evitar el possible contagi (mascaretes, guants…) malgrat les dificultats a trobar estocs.
Un dels moments difícils, segons que explica la directora, va ser la decisió de no deixar entrar familiars en un moment en què semblava que no n’hi havia per tant. Va ser taxativa. I és clar, no tothom ho entenia en aquell moment. “Els va xocar una mica. Ningú era conscient encara del que posteriorment va succeir. Passat el temps, moltes famílies m’han donat les gràcies”.
La manca de contacte es resol amb tecnologia. Les teleconferències permeten als residents parlar amb els seus familiars. Tot i que no poden substituir l’escalf del contacte físic, ajuda. I molt.
“Tinc més por dels que estan fora que de mi”
A l’entrada de la residència s’acosten dues persones, però mantenint la distància de seguretat i sense sortir del tot a la voravia. Són la Mercè Veyler de 92 anys, i la Mercè Garrido, de 87. Volen aportar la seva opinió respecte a la pandèmia. Asseguren que no tenen por. Afirmen que se senten segures en aquest centre, que consideren “casa seva”. “M’hi trobo segura aquí. Tinc més por dels que estan fora que per mi, perquè aquí dins estic molt bé“, assegura Veyler. La seva amiga, que té l’habitació a la mateixa planta, reitera el mateix: “Com que em trobo bé no tinc por perquè aquí freguen amb lleixiu i ho netegen molt tot”, sentencia.
Des de les finestres, la resta dels residents ens diuen adeu, amb flors a les mans.
