Per explicar el perquè de les tonalitats rogenques a la sortida o posta del sol cal recordar que la llum blanca està formada per diferents colors, cadascun amb una longitud d’ona diferent. Quan els rajos solars arriben a l’atmosfera, interactuen amb les diferents partícules o molècules que hi ha en suspensió i es produeix aleshores el fenomen de la dispersió. Els colors blaus es dispersen més que els altres colors, bàsicament perquè tenen més energia. És per aquest motiu que el cel és blau a les hores centrals del dia.
Al vespre, i també a la sortida del sol, els rajos solars arriben a la superfície terrestre molt més inclinats que no pas al centre de la jornada. Han de creuar molta més distància d’aire a l’atmosfera, i això implica que hi hagi moltes més molècules pel mig i es vagin dispersant progressivament i perdent els diferents colors: primer els blaus, després el verds, grocs i finalment els vermells. És en aquest moment que el cel pot mostrar les coloracions més rogenques.
La presència de núvols alts o mitjans permet que el cel pugui adquirir tons especialment rogencs pel fet que els rajos acaben tenyint de forma gradual la part baixa d’aquests núvols. Per tal que es pugui veure acolorida la sortida cal que el cel estigui més clar a llevant -per on sortirà el sol- però que hi hagi núvols prims cap a l’oest. A la posta, per contra, convé que hi hagi clarianes o cel clar a l’oest -per on es pondrà el sol- i núvols cap a llevant.
