Com distingir “compte” de “conte” i “comte”? Quines diferències hi ha entre els tres mots?

Com podem distingir compte de conte i comte? Quina diferència hi ha entre aquestes paraules en català? Són mots que fan ballar el cap i, de vegades, costa distingir-los fàcilment. T’ajudem perquè et sigui més fàcil a partir d’ara utilitzar compte, de conte o comte de manera correcta en funció del context!

Compte, conte i comte: diferències en català

Qui paga el compte?

Compte amb la paraula compte. Vol dir diverses coses. D’una banda, és una interjecció que serveix per advertir d’algun perill: Compte amb això! Amb significat similar a alerta!, ep!, atenció! També significa l’acció de comptar, de fer càlculs. També és l’estat de les sumes a rebre o a pagar. Al banc hi obrim un compte i aquí hem de vigilar perquè sovint, per interferència del castellà, sentim a dir una compte, mentre que en català compte és masculí, un compte. Alhora, quan demanem explicacions a algú, li demanem comptes.

La mata de dites que hi ha!

N’hi ha un bon compte! Per fer aquest recull ens hem ajudat del Diccionari de sinònims de frases fetes, de Teresa Espinal, i la Paremiologia catalana comparada digital, d’en Víctor Pàmies.

• Comptar les bigues: abstreure’s fàcilment.
• Comptar les hores: desitjar que el temps passi per assolir una cosa o estar en un altre lloc.
• Comptat i debatut: en resum, en conclusió. Tot comptat.
• Passar comptes: demanar explicacions, aclariments.
• Fer el compte: acomiadar algú.
• Saber comptar: mirar pel bé propi.
• Comptar: ser important.
• Comptar curt o comptar llarg: arrodonir a la baixa o arrodonir a la baixa.
• De bon compte: com a mínim, pel cap baix.
• A compte: deixar una part pagada com a compromís durant l’adquisió d’un bé.
• Tenir en compte: considerar o valorar una cosa.
• Sortir a compte: que és avantatjós.
• A compte d’algú: fer una cosa en nom d’algú.
• Portar els comptes: portar els números.
• Fer el compte de la vella: comptar amb enginy i per un mateix.
• El compte de la vella: set calçons, catorze camals: quan no es fan càlculs exactes sense saber de números.
• Compte corrent: ingressar diners al banc.
• Compte i raó sostenen l’amistat: números clars i sentit comú fan mantenir els amics.
• Compte rodó: amb números rodons.
• Fallar-li els comptes: quan tot va malament.
• No sortir-li els comptes: les coses no van com s’esperava, hi ha pèrdues.
• Demanar compte: exigir explicacions.
• Sortir-li els comptes torts: decebre’s.
• Perdre el compte: descomptar-se.
• Fer els comptes a algú: amenaçar algú.
• Anar errat de comptes: estar equivocat.
• Estar lluny de comptes: estar en un error.
• Pel seu compte: per si mateix.
• Retre compte: informar.
• Buit de compte: insubstancial.
• Fer-se el compte del perdut: ser un malfeiner.
• Estar fora de comptes: quan una dona embarassada sobrepassa el termini de tenir el fill.
• Pots comptar!: no n’hi ha per tant.
• Fer-se el darrer compte: donar les coses per perdudes, sense esperança.
• El compte de l’ermità: un per a mi, un per tu i un per a mi: quedar-se el millor per a un mateix.

La confusió entre “comptar” i “contar” tenia un perquè

Tot sovint, els errors o confusions tenen un motiu raonable. La confusió entre compte i conte té una explicació ben clara i la trobem, com tantes altres respostes, als orígens. Són mots germans.

Segons Joan Coromines, tant comptar com contar provenen del llatí COMPUTARE, que vol dir “calcular”, és a dir, tenen la mateixa mare, però amb el temps van agafar matisos diferents. D’una banda, comptar va quedar-se amb el sentit de fer números i, de l’altra, contar va quedar-se el sentit de narrar fets uns darrere d’uns altres.

A la cric-cric, el conte ja està dit

Un conte, com hem vist, té el mateix origen que compte i d’aquí prové, doncs, tanta confusió. Conte va agafar el camí “d’enumerar una sèrie de coses passades semblants” i la de “narrar fets que han succeït”. La Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, recull moltes de les dites i frases fetes creades amb el mot conte. Curiosament, moltes serveixen per donar fi a les narracions i relats que s’expliquen als infants:

• Això era un gat i un gos. Ai, quin conte més preciós!
• Això era un gos i un gat, i aquest conte s’ha acabat.
• Darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat.
• Darrera la porta hi ha un gat, darrere la porta hi ha un gos. El conte ja està fos.
• Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
• Vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
• Conte contat ja està acabat; aquí al darrera la porta hi ha un plat de confits que tots hi fiquen els dits.
• I, conte contat, ja està acabat.
• A la cric-cric, el conte ja està dit.
• A la cric-crac, el conte està acabat.
• Catacrac-catacric, conte finit.
• Catacric, catacrac, catacrac, catacric, conte contat, conte finit.
• Conte acabat, conte començat, i un plat de figues a qui l’ha contat.
• Conte contat ja està explicat.
• Conte contat, ja està acabat; qui se’l creu, anirà al cel; qui no s’ho creurà, a l’infern a cremar!
• Conte contat, conte acabat i aixeca la mà si t’ha agradat.
• Conte contat, i per la ximenera se n’ha volat.
• I catacric-catacrac, el conte s’ha acabat. I tururut, tururut, la guilla ha vingut i se l’ha emportat; ha passat per un forat i allí dintre s’ha quedat.
• I conte acabat, per la ximenera se n’ha pujat al terrat.
• I conte acabat. Si no és mentida, és veritat.
• I, conte començat, ja està acabat.
• Això és el conte de mai acabar.
• Això són contes a la vora del foc: arguments que no se sostenen, falsedats.

La fonètica ens hi ajuda una mica i el context, més

Si anem prou amb compte podrem distingir que quan sentim a dir conte no hi ha cap ema pel mig, sinó una ena, tot i que la semblança de totes dues paraules no posa fàcil el camí.

Tant compte com conte els podem percebre fonèticament diferents si parem bé l’orella, però en el cas de comte la cosa és complica i bastant, perquè és molt fàcil confondre’l amb compte, ja que sonen pràcticament igual. És en aquests casos en què hauríem de parar atenció al context i sentit de la frase per poder escriure bé els mots.

Un comte de caràcter difícil

Cal conèixer qui és el comte i com s’escriu. Només així podrem advertir-lo en un context. La paraula comte designa un noble que jeràrquicament és de categoria inferior al marquès però superior al vescomte i prové del llatí COMES, -ITIS. En català, està entre nosaltres des del s. XI, però en llatí vulgar, des de molt abans. El primer text en català en què va aparèixer va ser de Ramon Llull, que l’escriu de les dues maneres diferents, conte i comte:

Li atorguem aquest caràcter difícil perquè no ens és fàcil a l’hora d’escriure’l i perquè la confusió ens pot portar a canviar-lo per compte.

Comptat i debatut

En resum, compte i conte queden força distingits fonèticament, només ens cal dreçar bé les orelles. Pel que fa a comte, ens cal aprendre’ns-en el significat i parar esment al context en què sentim la paraula per saber com escriure-la.

I fins aquí hem arribat, conte acabat!