La mare d’en Jordi, d’ètnia gitana, era una adolescent quan va conèixer un jove colombià que havia vingut a Barcelona per estudiar dret. De la breu història que van compartir en va néixer en Jordi. Va ser la matinada del 18 d’agost del 1977 a la congregació religiosa Siervas de la Pasión, a Gràcia. La mare volia quedar-se el nadó: una germana gran que ja tenia quatre fills l’ajudaria a criar-lo. Però l’endemà al matí li van dir que mentre ella era sedada la criatura havia mort. Era mentida. Jordi Perales va ser un nen robat.

L’endemà del naixement, un matrimoni que havia tornat de l’exili a França el va adoptar. Havien intentat sense èxit tenir fills i la congregació els va assegurar que la mare biològica del nadó l’havia cedit voluntàriament. Els van fer pagar 20.000 pessetes, segons els van dir les monges de la congregació, per les despeses del part. Eren els estalvis de tota la seva vida i els van entregar pel bebè que tant desitjaven.

Sense sospites durant la infància

En Jordi va créixer feliç amb la família que el va adoptar i posteriorment va tenir una germana, filla d’un embaràs de la seva mare adoptiva. Però mai no li van explicar que era adoptat. Segons li van dir anys després, perquè no volien fer diferències entre germans i per evitar que es poguessin ficar amb ell pels estereotips d’aquella època sobre l’adopció.

Ell no ho va sospitar mai. Ni tan sols quan celebraven el seu aniversari el dia 19 d’agost en lloc del 18, com indicava el seu DNI. “A casa, sempre m’havien dit que s’havia equivocat el metge. Després vaig saber-ne el motiu: era el dia que em van entregar físicament a la meva família”, explica Jordi Perales. Tampoc no va aixecar sospites que la seva germana tingués la pell i els cabells diferents dels seus. Li deien que s’assemblava a l’avi matern, ja que aquesta part de la família adoptiva també era gitana.

Jordi Perales de petit amb la seva germana

No va descobrir que havia estat adoptat fins que va tenir 37 anys. Havia trobat una feina al Parlament Europeu, a Brussel·les, i li demanaven diversa documentació per fer-li el contracte. Un dels documents era el certificat literal de naixement. Va anar al registre i hi va trobar una sorpresa inesperada. “El certificat era com una pàgina en blanc i vaig dir que no m’ho acceptarien. La mateixa funcionària em va dir que era correcte en el cas dels adoptats. És clar, jo no en sabia res“, recorda.

Una notícia difícil de pair

Quan ho va dir als pares, li ho van explicar tot. La notícia el va trasbalsar. “Va suposar un daltabaix, va canviar la meva vida literalment, en aquell moment se’m va enfonsar tot“, confessa Perales. Temps després, ja més refet de la impressió inicial, va contactar amb els serveis d’orígens biològics de la Generalitat. Van trobar la mare biològica i hi van contactar. Per a ella també va ser un cop molt dur saber que aquell nadó que creia mort en realitat era viu. Finalment, 39 anys després del part, mare i fill es van retrobar. Van mantenir la relació fins que, malauradament, ella va morir.

Jordi Perales amb la seva mare biològica després del retrobament

50.000 nens robats als anys 70 i 80

Una de les coses que més van sorprendre en Jordi és que els serveis d’orígens biològics li diguessin que el seu cas era força comú. Li van assegurar que durant les dècades dels 70 i els 80 uns 50.000 nadons van ser robats a les seves mares. “Com és possible que fos tan comú? Doncs per la impunitat que existeix encara avui dia, no hi ha judicis que hagin acabat amb culpables”, apunta.

En el seu cas, no ha presentat cap denúncia. Ja sap qui són els culpables (tots han mort) i només vol respostes. Això sí, ha denunciat els fets en diverses ocasions a través del seu compte de Twitter.

Ara mateix, està investigant qui és el seu pare biològic. Només en té el nom, perquè la mare no recordava els cognoms d’aquell estudiant de dret de Colòmbia. Sí que sap que més endavant ell va tenir fills i també els vol conèixer. Ara comença un nou camí ple de preguntes que espera resoldre algun dia.