De l’obra de  Vázquez Montalbán n’ha transcendit el llegat de  novel·lista, assagista i periodista, però la seva poesia sovint ha estat silenciada. L’escriptor recorda els seus primers versos de joventut i les influències de Blas de Otero, Celaya i de l’Escola de Barcelona. Per l’escriptor, la raó n’és que la novel·la és l’únic gènere literari que permet l’èxit social i econòmic.

“Poetes coneguts no existeixen. Cada país accepta només un o dos poetes nacionals… La poesia no és una mercaderia… Les paraules són un material fràgil, capaç de construir realitats alternatives. La gent que comença a escriure poesia és perquè no està contenta amb la realitat”

Poesia autobiogràfica no confessional

Assegura que bona part de la poesia confessional és dolenta, amb excepcions com Miguel Hernández. Creu que, com deia Gil de Biedma, el poeta ha de ser un personatge que fa una arqueologia sentimental. Per ell, Espanya ha estat un país ideal per a la poesia gràcies a la repressió.

L’estada de 18 mesos a la presó de Lleida va ser molt molt profitosa intel·lectualment, ja que Vázquez Montalbán, amb només 22 anys, ho va aprofitar per escriure ‘Una educación sentimental’, ‘Movimientos sin éxito’ i bona part de ‘Coplas a la muerte de mi tía Daniela’. Totes les va publicar més tard, per la censura i també per la falta de recursos.

Per Vázquez Montalbán, que va criar-se al carrer de la Botella, al Barri Xino, uns bons personatges, una bona història o una bona estratègia narrativa o un bon llenguatge poden salvar una novel·la, però, per ell, la poesia és una altra cosa.

“El poeta és com un caixista d’impremta que, amb unes pinces, va escollint paraula per paraula”

Defensor de la cultura de la resistència cap al poder, l’escriptor del Raval s’autodefineix com escriptor polifacètic o orquestra gràcies al fet que és un “mestís cultural i social” que s’alimenta tots els referents i tots els gèneres. Poeta eròtic i gastronòmic, com ell mateix reconeix fruit de reivindicar el dret al plaer de tota una generació reprimida. Assegura que, com diu el bolero, “Solo se vive una vez y hay que aprender a querer y a vivir”.

Poesia urbana

Pel pare de ‘Carvalho’, la ciutat és el territori de la nostra educació amb el paisatge urbà com a acompanyant com es pot comprovar a l’obra ‘Ciudad,’ o’ Memoria y deseo’. Explica que l’obra poètica ‘Praga’, que molta gent l’associa a la invasió soviètica, s’hauria d’haver dit ‘Barcelona’ perquè parla d’una ciutat ocupada en la qual ha desaparegut molts racons singulars de l’univers Vázquez Montalbán.

“Jo faig visites d’inspecció per la ciutat per veure com canvia el paisatge… desapareixen llocs a la ciutat i canvia la teva vida, s’emporta part de la teva història. T’adones que t’han destruït el teus referents”

Manuel Vázquez Montalbán recita uns versos de ‘Praga’, que dedica a Barcelona, al final d’una entrevista en què amics i companys com Pere Gimferrer, Anna Maria Moix i Josep Maria Castellet, Jordi Estadella i el mateix públic per telèfon, traslladen preguntes a l’escriptor sobre la seva obra.

Un llegat el de Vázquez Montalbán, que va deixar 34 novel·les, més de 50 llibres de no-ficció, 13 obres de poesia, reculls de receptes, una infinitat d’articles, col·laboracions i, fins i tot, el text de l’obra teatral ‘Flor de nit’, de Dagoll Dagom.

Comparteix a: