Sororitat, companyia, col·lectivitat, lluita i feminismes. Són els valors amb què s’identifica Aurea Ayón i que defineixen també l’esperit de Sindillar, el primer sindicat de treballadores de la llar i de les cures, del qual ella forma part activa. Aquesta organització independent va néixer el 2011 per “la necessitat de tenir una interlocució directa amb les administracions públiques” davant la indiferència, si no menyspreu, que rebien les professionals d’aquest sector per part dels sindicats majoritaris.

Malgrat les dificultats per disposar de temps i recursos propis de la precarietat i vulnerabilitat a què estan sotmeses, les membres de Sindillar han consolidat, al llarg de més d’una dècada d’activitat, diversos projectes d’empoderament individual i d’utilitat per a la comunitat i han tirat endavant nombroses mobilitzacions amb què, des del carrer, han conquerit drets fonamentals dels quals eren excloses.

Ayón ens ho explica des de La Bonne, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, on Sindillar comparteix espai amb altres entitats i col·lectius feministes. Potser aquesta mirada és la que explica que aquest rodatge hagi estat en un dels que, de manera més evident, tothom amb qui ens hem creuat ens hagi preguntat com estàvem i si necessitàvem alguna cosa. I és que les cures comencen amb petits però valuosos gestos d’empatia com aquests, amenaçats per la inèrcia del veloç i individualista món capitalista contemporani.


Què passa si no neteges una casa? Si algú no pareix, si no es té cura de la criatura, no hi ha vida. Podem posar atenció en això que és tan important i necessari?

Aurea Ayón denuncia la paradoxa que suposa que les cures siguin quelcom “essencial però poc valorat, tan econòmicament com pel que fa al reconeixement” i ens recorda que aquest és un dels efectes del “sistema pervers, masclista i patriarcal”, en què vivim. Un marc mental que sovint ens fa oblidar també la importància de la nostra llar, un espai que tendim a associar a la idea física d’habitatge però que només ho és plenament si t’hi sents “acollida, cuidada i protegida”. I amplia encara més el concepte: “La llar també és el teu cos, tu mateixa ets casa teva i l’has de cuidar”.

En aquest ‘Retrats‘, Aurea Ayón comparteix el poder que emana de l’organització col·lectiva però també revela les múltiples formes amb què l’abús es perpetra sobre grups invisibilitats socialment i discriminats institucionalment com el que reuneix i defensa laboralment Sindillar. Una injustícia que ens interpel·la directament ja que, per acció o per silenci, tots en som en certa manera còmplices.

Retrats Sindillar 2022

Sindillar

La importància de l’escolta i del treball en xarxa. És la idea que Aurea Ayón repeteix en diversos moments de la conversa en relació als avantatges i els reptes de l’autogestió. Fils de complicitat i suport mutu dins mateix de Sindillar però també amb altres entitats, “aliades” com Las Kellys, l’Associació Papers i Drets per a Tothom o la Coordinadora per a la inserció sociolaboral ‘Anem per feina‘, entre d’altres.

Sindillar es regeix per l’horitzontalitat i el sistema assembleari. Ayón reconeix que “el treball amb la diversitat i la diferència no és senzill” però que alhora aquest exercici “les ajuda a adonar-se que cada aportació pot ser vàlida” i això les fa trobar-se. Sindillar també posa al centre la pràctica conscient de la sororitat, enfront de la “competitivitat entre dones que ha promogut el patriarcat”; i el que anomena “‘mimo’ política, la política de l’autocura i de la cura entre nosaltres”. És des d’aquesta perspectiva, també feminista, decolonial i antiracista, que el sindicat lluita pel just reconeixement de la seva tasca.


Siguis o no treballadora de la llar, estàs en desacord que es precaritzi? Doncs, lluita amb nosaltres

Actualment, la relació laboral del servei a la llar està subjecta a un règim especial que queda regulat pel Reial decret 1620/2011, de 14 de novembre. Sindillar denuncia que aquest sistema implica greuges com no tenir dret a la prestació d’atur, una discriminació que ha reconegut i criticat fins i tot el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Empès per aquesta denúncia, el Govern central va decidir el mes d’abril passat ratificar el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball que reconeix aquest dret. Però, malgrat les promeses de fer efectiva la mesura abans de l’estiu, la tramitació encara està encallada, pendent de ser aprovada al Congrés. El sindicat qualifica de “negligència política cap a un sector feminitzat i migrant” aquesta situació.

Ayón també assenyala que les treballadores d’aquest sector no estan emparades per la Llei de prevenció de riscos laborals, que el contractant no està obligat a respectar una baixa per maternitat de manera que a la “majoria de dones les fan fora sense conseqüències si estan embarassades” i que la cotització per trams provoca que les seves jubilacions acabin sent sempre “irrisòries“.

De les entorn de 400.000 persones que estan donades d’alta a la Seguretat Social en l’àmbit de la llar i les cures, més del 95 % són dones. El més greu, però, és que bona part d’aquestes treballadores no estan legalment contractades: s’estima que entre una i dos de cada tres treballen en l’economia submergida. La clandestinitat les aboca a la invisibilitat i la desprotecció i, de fet, una de les principals reivindicacions de Sindillar és que el sector surti de l’àmbit privat perquè “no s’inspecciona les famílies per garantir que facin contractes i tractin de manera digna” les treballadores.


Quan denunciem violència sexual les famílies se’n riuen: ‘El meu pare? Però si no pot, pobret, que mono’. No, no és ‘mono’. És un agressor.

Ayón explica que la vulneració de drets ve donada la majoria de vegades per l’abús de confiança i la informalitat: “Comences netejant a una casa on viu una senyora i després ve a viure-hi el fill i els nets. El treball es multiplica però no et paguen més”, exposa a mode d’exemple. Els abusos tenen les seves particularitats segons la tipologia de lloc de treball. Així, explica que a les cambreres de pis els paguen entre 3 i 6 euros l’hora i tenen entre 15 i 20 minuts per netejar una habitació. Durant la pandèmia, afegeix, la situació s’ha agreujat obligant-les a fer més feina amb el mateix temps i pel mateix preu.

Un altre col·lectiu especialment vulnerabilitzat és el de les treballadores internes a les quals, descriu Ayón, sovint se’ls descompta part del sou en concepte de dret a habitatge fins a reduir-lo a entre 300 i 600 euros per una disponibilitat de “24 hores perquè estar al domicili es presta que et cridin en qualsevol moment”. També, alerta l’Aurea, és habitual que “s’imposi una vestimenta de servitud o, pel contrari, faldilla curta per donar ‘vidilla’ al marit.” De fet, és en aquest àmbit on es produeixen la majoria de casos d’agressions sexuals a les treballadores de la llar.

Retrats Sindillar Aurea Ayón 2022

Racisme institucional i social

Els múltiples abusos que pateixen habitualment les treballadores de la llar i de les cures traspassen l’àmbit estrictament laboral i enllacen amb la discriminació global a què condemna la legislació vigent les persones migrades. Com apunta Aurea Ayón, la llei d’estrangeria les aboca, “de facto”, a viure un mínim de tres anys en la clandestinitat ja que els impedeix regularitzar des del començament la seva situació administrativa. Això, en el “millor” dels casos: “Hi ha companyes que fa 15 o 20 que estan aquí sense papers”, recorda.

El racisme institucional les empeny no només a la invisibilitat com a ciutadanes sinó que dota d’un sentiment d’impunitat als potencials abusadors: “Si denuncies, la policia et pot dir: ‘Ah, no tens papers? Doncs expedient d’expulsió”. D’aquesta manera la violència del sistema, argumenta Ayón, “fa permeable les famílies”. Per això té clar que, mentre no hi hagi una autocrítica real, se seguirà imposant la idea que està justificat “que aquestes persones guanyin poc perquè venen a aprofitar-se dels nostres recursos”.

Sindillar té un posicionament clarament decolonial i recorda que és l’extractivisme i la corrupció d’empreses i governs europeus i dels Estats Units els que provoquen els fluxos migratoris. Des del sindicat denuncien aquest fenomen en les seves mobilitzacions, però també amb activitats, com la ruta antiracista que recorre diferents punts del centre de Barcelona per difondre la lluita rellevant en aquest àmbit per part de dones migrades des del segle XVIII fins a l’actualitat.


Anem a entrevistes i mai ens donen treball qualificat però ens n’ofereixen de cures. Ens assignen automàticament aquest nínxol per racisme

Retrats Sindillar 2022

Feminismes de base

Combatre la desigualtat és un objectiu teòricament implícit de la lluita feminista. Per això, Aurea Ayón posa el dit a la llaga en afirmar: “Moltes companyes que es diuen feministes tenen una dona contractada i no la consideren mereixedora d’uns drets i una vida digna”. Una evidència que avergonyeix i desarma qui l’escolti.

A Sindillar parlen obertament de “feminismes” per fer patent la seva mirada inclusiva i interseccional, que reconeix “tots els valors que han aportat els feminismes negres o de Llatinoamèrica”. Igual d’important és, per al col·lectiu, posar el focus en la pràctica quotidiana més que en la teoria. El de Sindillar és un “feminisme de base, de lluita i de construcció del dia a dia”, afirma Ayón amb orgull. Un feminisme radical, en referència a l’etimologia d’aquest adjectiu que remet a l’arrel de les coses i, per tant, a la connexió amb la terra i els orígens però també a “canviar d’arrel” tot allò que no funciona.


Ens posicionem lluny del feminisme acadèmic. Que una dona del sindicat estigui aquí havent sobreviscut a les violències que impliquen una migració, ja és un acte feminista.

A Sindillar impulsen diversos projectes que revaloren i difonen els coneixements femenins. Un és Saberes y Sabores, un càtering en què es reinvidica el ric patrimoni gastronòmic dels països d’origen de les dones del col·lectiu. Receptes sovint familiars que, quan es comparteixen, “empodera les companyes perquè visibilitza el seu coneixement”, explica Ayón.

El fet que es tracti d’un càtering que s’ofereix com a servei professional genera un rendiment que aporta independència econòmica, i per tant de llibertat, al col·lectiu. En la mateixa línia tenen en marxa La Kafeta Ecofeminista, des d’on fomenten la reutilització de productes en bon estat i canalitzen productes tèxtils creats per elles mateixes seguint criteris de sostenibilitat que podeu adquirir a través del seu compte d’Instagram.

Retrats Sindillar 2022

A través dels ingressos econòmics, Sindillar no només pretén resoldre determinades necessitats materials. El sindicat persegueix contribuir a un canvi més profund de mentalitat, fomentant la idea d’intercanvi com a estratègia per trencar amb el tradicional model assistencialista i caritatiu en què “sempre estàs estigmatitzada i aprens que ets una pobreta que necessites ser salvada. Això ens treu poder”, argumenta Ayón.

Una actitud transformadora que, com projecta Ayón, si impregnés tots els àmbits de la societat serviria per aturar un sistema que jerarquitza les persones per motiu de classe, origen i gènere, entre d’altres. Per això caldria, és clar, un gran compromís col·lectiu. Aurea Ayón, en veu de Sindillar, ens interpel·la directament: “La nostra lluita és la teva i la de tots”. No es pot no intentar perquè, com diu, per a elles viure és “intentar-ho cada dia”.