Pol Andiñach: “Vivim en un sistema que està en crisi permanent”

L’Espai Comunitari La Fusteria de Vallcarca és un edifici que es manté orgullosament alçat, tant d’estructura com d’activitat, gràcies a la persistència del veïnat en la seva lluita contra l’especulació i l’individualisme que promou el sistema imperant. És un bon exemple de com els vincles de proximitat poden esdevenir grups de suport mutu organitzats on compartir neguits però, sobretot, crear solucions útils des de l’empatia i la solidaritat.

Sense fer bandera d’una etiqueta ideològica, projectes d’acció política quotidiana com aquest són la demostració pràctica de com l’antifeixisme conscient es pot articular en un context urbà en ple segle XXI. Un punt de trobada més que pertinent, doncs, per enregistrar l’entrevista d’aquest ‘Retrats‘ a Pol Andiñach, autor de ‘Tothom pot ser antifa. Manual pràctic per destruir el feixisme’, publicat en català per Tigre de Paper.

En aquest assaig de més de 400 pàgines, el periodista i membre fundador del mitjà d’èxit en línia Cuellilargo, combina hàbilment el rigor i la profunditat teòrica amb un to divulgatiu i entenedor, que interpel·la tothom i no deixa excuses per a la inacció. Andiñach mostra moltíssimes vies per tenir actituds socialment constructives i humanament ètiques, però també se submergeix en l’anàlisi del fenomen a combatre, el feixisme, sense caure en el parany de quedar-se només en el menyspreu i afrontant l’incòmode mirall col·lectiu que suposa la seva pròpia existència.

Les cares del feixisme

Delimitar de manera precisa les característiques del conjunt de conductes humanes que constitueixen un determinat moviment o fenomen no és gens fàcil. Encara menys quan es tracta d’una expressió present, però marcada pel seu passat. Com explica Pol Andiñach, “sempre hi ha hagut molta discussió” entre experts de diferents camps de les ciències socials entorn de la definició de feixisme. Per no encallar-nos en l’abstracció intel·lectual ens proposa com a punt de partida la que formula el professor d’història contemporània de la Universitat de Barcelona Carles Viñas: “El feixisme és la formulació de l’odi en doctrina política“. 

Entre els elements que ens poden ajudar a identificar quines veus es poden considerar feixistes, Pol Andiñach n’apunta diversos. D’una banda, l’ultranacionalisme palingenèsic plantejat pel catedràtic d’Història Moderna Roger Griffin, que es refereix a la idea “del ressorgiment de la nació, que ha estat mitificada, que alguns enemics d’aquesta han corromput, que l’han ensorrat i els ideals feixistes el que volen és tornar-la a cobrir de tota la glòria perduda”. 

També l’existència de grups de “‘matons‘, que es dediquen a fer el que calgui, pallisses, saquejos, rebentar sindicats…”, a imatge dels “fascio di combattimento” creats per Mussolini el 1919, tot i que l’autor alerta que actualment hi ha partits que no els acullen públicament, però “donen les paraules des de dalt i hi ha persones que executen”. D’altra banda, l’amenaça directa als drets i les llibertats de col·lectius minoritzats i, en definitiva, la legitimació de la desigualtat que es basa en el convenciment que “no totes les persones som iguals” i, per tant, es pot arribar a “excloure’n de la societat fent-les fora o amb mètodes encara més terribles, com s’ha vist en alguns moments de la història”.

Però qui abraça aquests postulats i se’ls fa seus? A qui resulta atractiu el discurs feixista? Pol Andiñach apunta que el fenomen té dues cares: d’una banda, el de les elits, “persones amb molt de poder que els interessa difondre i defensar aquestes idees per beneficiar-se’n”; i, de l’altra, gent de classe treballadora que viu amb “l’angoixa de no saber si els faran fora de la feina, si podran pagar el lloguer” i veuen en el discurs feixista “una solució als seus problemes”, malgrat que els seus interessos estan als antípodes dels que en realitat defensa el feixisme. En molts casos, també va lligat a una reacció davant la pèrdua de privilegis a favor de la igualtat que promouen, entre d’altres, “els discursos feministes, per la igualtat de classe o per l’erradicació del racisme i la xenofòbia”.

Andiñach denuncia especialment la presència del feixisme en les estructures d’estat que, en el cas de l’estat espanyol, s’expliquen, segons ell, per no haver fet un treball de “reparació i revisió” del franquisme. Això, diu, es tradueix en actuacions judicials i policials amb “clar biaix cap a l’extrema dreta”. Posa d’exemple la interpretació perversa del delicte d’odi recollit a l’article 510 del Codi penal, pensat per protegir col·lectius discriminats i sobre el que la fiscal general de l’Estat es va pronunciar perquè protegís també les persones d’ideologia neonazi: “Qui de l’odi fa la seva ideologia política està protegit, també”, critica Andiñach.

El periodista també recorda que, pel que fa als cossos de seguretat de l’estat, “és com un comptagotes, cada cert temps van sortint casos” i en cita alguns força recents com el xat de comandaments militars retirats en què defensaven un nou alçament i afusellar 26 milions de persones, el vídeo en què soldats de l’exèrcit fan la salutació nazi mentre canten una cançó de la División Azul o les converses en línia de policies locals de Madrid en què lloaven Hitler i emetien comentaris d’odi als migrants.

Al ‘Tothom pot ser antifa. Manual pràctic per destruir el feixisme‘, Pol Andiñach enumera i contextualitza moltes altres manifestacions de feixisme tant institucionals com civils, tant a l’estat espanyol com en altres països. De la seva lectura s’extreu que el feixisme és un fenomen ben present, que s’ha adaptat al món globalitzat i hiperconnectat per aconseguir expressar-se i expandir-se amb llenguatges actuals que sovint juguen a la confusió.

Andiñach ho resumeix molt bé en les primeres pàgines del llibre: “El feixisme d’avui és sistema vestit d’antisistema, és crit per la llibertat que crida més autoritat i és acceptació del joc democràtic amb constants aclucades d’ull al totalitarisme”. Davant d’aquest escenari cal estar més atents i ser més crítics que mai, però fent un ús responsable del terme, sense caure en el “tot és feixista“.

Periodisme responsable

Pol Andiñach explica que va decidir estudiar Periodisme en l’època de les protestes estudiantils contra el Pla Bolonya. Rememora que va ser la primera vegada que va ser conscient de la dualitat de relats: d’una banda, el que li arribava per via directa de persones implicades en la lluita contra una reforma acadèmica que es preveia elititzadora i privatitzadora, i, de l’altra, el que oferien els mitjans de comunicació generalistes, que era “molt criminalitzador”. Després de passar per la universitat ell mateix va experimentar com es treballava en un mitjà centrat en la generació de contingut per a xarxes socials i, al costat d’altres companys, va decidir engegar un projecte nou.

Amb Cuellilargo es proposen “explicar aquestes parts del relat que moltes vegades els mitjans hegemònics vinculats a posicions de poder no expliquen”. I fer-ho sense deixar-se arrossegar per la “dictadura del contingut molt curt” en la que és fàcil acabar “desinformant i manipulant perquè les càpsules tan resumides impossibiliten explicar una realitat una mica bé, amb context”. Cuellilargo va néixer com un canal de YouTube que actualment té més de 140.000 subscriptors però difon els seus continguts també en altres plataformes com Twitter, Instagram, Telegram o Twich, on acostuma a fer directes d’entrevistes o altres formats com assessories legals, i compta amb el suport de prop de mig centenar de mecenes regulars a través de Patreon.

L’extrema dreta i la seva presència a l’estat espanyol és una de les qüestions que Cuellilargo ha tractat en els seus vídeos. Andiñach és molt crític amb la manera en què els mitjans de comunicació tradicionals acostumen a parlar d’aquest fenomen i denuncia que es dona veu als seus líders “sense contrastar les coses que estan dient”. Reconeix que és una realitat de què s’ha de parlar perquè existeix, però, sempre, “amb responsabilitat i consciència antifeixista”.

Això passa per respectar les normes bàsiques de la professió periodística: “No reproduir mentides, intentar verificar i si és mentida rebatre-ho amb dades o amb realitat, no hem de fer d’altaveus del que diguin aquestes persones, si no intentar entendre el problema d’on ve”. També considera importantíssim trencar amb Ia inèrcia d’ignorar els col·lectius minoritzats i amenaçats pel discurs d’odi i donar-los veu perquè puguin expressar-se.

Comentari a part es mereixen les xarxes socials. Cuellilargo és un bon exemple de com l’àgora virtual ha democratitzat la possibilitat d’emetre contingut, però Andiñach també alerta que aquestes plataformes s’han convertit en un espai perillós de difusió de l’odi i la intolerància pel seu propi model de negoci: “A l’algoritme li encanta aquest tipus de contingut perquè reté molt més a les persones en aquestes xarxes socials i això li dona grans beneficis perquè tindran més anuncis per posar, més dades que recopilar d’aquestes persones usuàries”. 

Antifeixisme d’espectre complet

Tothom pot ser i dur a terme una tasca antifeixista. Al cap, al barri, a les xarxes socials, a l’educació, amb els col·legues i la família, a la feina… En el seu llibre, Pol Andiñach desgrana amb detall i exemples clars diferents maneres de desplegar una actitud antifeixista en prop d’una vintena d’esferes de la vida quotidiana. És, efectivament, un manual pràctic que demostra que per ser antifeixista, és possible però en absolut imprescindible formar part de grups organitzats o “ser una persona que va encaputxada en una manifestació a fer una acció directa”. Pol Andiñach, de fet, critica que aquesta és la imatge a la qual s’ha volgut reduir en l’imaginari col·lectiu al prototip d’antifeixista.

Enfront d’aquesta idea simplista, aposta per un “antifeixisme d’espectre complet”, en què cada persona troba la seva manera de contribuir a la lluita antifeixista que, al capdavall, no és sinó “oposar-se a les idees de l’odi, la intolerància, la fragmentació… i intentar construir un món en els termes solidaritat, fraternitat, suport mutu… en què totes les persones tinguin un lloc i puguin desenvolupar-se de manera plena, lliure i amb seguretat”, relata Andiñach.

Aquest model de societat sembla xocar amb les lògiques econòmiques hegemòniques i, de fet, en aquest punt de la conversa sorgeix la relació entre feixisme i capitalisme. Andiñach insisteix en que aquest sistema es basa en la desigualtat, concentrant prop de la meitat de la riquesa mundial en mans de poc més de l’1 % de la població. Alhora, els vincles que s’estableixen entre empresaris i treballadors, empeny aquests segons a haver de competir per una feina en un mercat que no genera llocs de treball per a tothom.

Aquesta escassetat, explica, provoca una lluita pels recursos que és utilitzada pels discursos d’extrema dreta per aconseguir els seus objectius: “Si totes les persones tenen les necessitats bàsiques cobertes és molt més difícil dir-te que tal persona que ve de tal país o que tal creença religiosa el que vol és una amenaça per a tu perquè et traurà el que és teu”, resumeix. Andiñach insisteix en què “el sistema en què vivim és insostenible”, però reconeix que “de moment se sosté i hem de viure o de sobreviure com podem en ell”.

Enfront d’aquesta deriva, l’antifeixisme proposa la creació de vincles d’ajuda mútua que Andiñach pronostica seran molt més necessaris “a mesura que aquest sistema vagi col·lapsant” i, com ja hem pogut començar a intuir arran de la pandèmia del coronavirus, “que les crisis es vagin fent més greus i més freqüents”. També remarca la importància de prendre consciència de l’impacte de les nostres decisions individuals, per exemple a l’hora de consumir, i contribuir amb les accions quotidianes a transformar el món “des de l’amor, des de la fraternitat i des de la tolerància”.

En Pol afirma convençut aquestes idees que a alguns qualificarien d’utopia. Ell mateix es defineix com a somiador i assegura que “creu molt en les persones i en la humanitat, encara que a vegades li costi”. El que no es pot dubtar és que escoltar-lo contagia la idea que un altre món és possible i que depèn de cadascú posar-hi el gra de sorra que està a les seves mans.