La ciència-ficció ha farcit l’imaginari col·lectiu de distopies tecnològiques, mons projectats a través de la literatura i el cinema en què les màquines s’independitzen i es rebel·len contra els humans que les han creat, fins al punt de sotmetre’ls hostilment a la seva voluntat. Però d’on sorgeix aquesta visió? I, el més important, és aquest el futur, més o menys proper, que inevitablement ens espera?
Premi Nacional de Cultura 2021, fa més d’una dècada que Mónica Rikić explora a través de l’art els potencials, limitacions i contradiccions de la tecnologia i la presència, cada vegada més important, que té en la nostra societat. Però, contràriament al que es podria pensar, no ho fa centrant-se en l’esfera digital sinó inserint i donant protagonisme al món tangible en l’univers virtual.
La idea d’una tecnologia ‘totpoderosa’ ens treu responsabilitat sobre la nostra acció en el món
El seu estudi al barri del Raval és un taller ple d’eines i materials que conviuen amb els ordinadors amb els quals programa i “dona vida” als robots que ha engendrat amb les seves pròpies mans. Rikić elabora peces electròniques carregades d’intenció, que ens conviden a reflexionar i interactuar, empenyent-nos a ser conscientment crítics i a treballar col·lectivament, oferint-nos la possibilitat d’implicar-nos-hi per trencar el guió suposadament determinat.
En aquest ‘Retrats‘, Mònica Rikić ens presenta alguns dels relats tecnològics alternatius que proposa en els seus projectes però, entre d’altres, també medita sobre la importància de reorientar l’aproximació del sistema educatiu en aquest àmbit i aprofundeix en els fonaments i aplicacions del joc com a eina de cohesió social.
Intel·ligència artificial
El concepte d’intel·ligència artificial, amb què es coneix la capacitat de les màquines de prendre decisions autònomes mitjançant algorismes informàtics, no agrada a Mónica Rikić. Segons ella aquest terme implica una idea homogeneïtzadora de la tecnologia generada a imatge d’un perfil molt determinat d’ésser humà, la de l’individu pertanyent a la cultura occidental dominada pel sistema capitalista.
Rikić alerta que aquest paradigma tecnològic està construït sobre la base de “ser superproductius, superràpids i supereficients” alhora que es mostra escèptica que unes màquines realment avançades es preocupessin de nosaltres, ja sigui per salvar-nos o per destruir-nos. “Si són tan superintel·ligents per què ens necessiten?”, es pregunta amb sorna.
La tecnologia no pot tenir un únic rol, hauria d’adaptar-se a les necessitats de cada cultura o de cada col·lectiu
Tot i que avui dia aquest escenari encara sigui una ficció que ningú sap si s’acabarà imposant, sí creu que en tot cas caldria preguntar-nos com a societat “per què volem aquesta superintel·ligència, per entendre el cervell humà o per fer-nos competència?”. Mónica Rikić proposa parlar de “sistemes cognitius artificials” amb els quals és no només possible sinó també necessari relacionar-se “a través dels afectes i de les cures”.
Una màquina pensada per recollir dades podria optar per simplement tafanejar si fos realment lliure? Experimentaria una andròmina tecnològica la síndrome de la impostora si l’obliguessin a fer art perquè es tracta d’una tasca incomputable? Es veurien immersos en una crisi existencial aquests ens artificials en adonar-se que tenen “una consciència humana amb una existència maquinal?”. Són algunes de les premisses sobre les que Rikić ha desplegat el seu treball.
Joc
En la línia d’imaginar possibilitats heterodoxes però versemblants, Mónica Rikić ha construït ‘La màquina que juga sola’, una escultura audiovisual interactiva que ha presentat a l’exposició ‘Homo Ludens’, del CaixaForum. Aquesta mostra, centrada a analitzar les dinàmiques universals del joc i la seva concreció en els formats digitals, posa al descobert com jugar esdevé una eina fonamental de relació social: “Des de molt petits juguem a jocs de rol i a partir d’imitar els pares, els companys… a poc a poc anem conformant la nostra identitat”, reflexiona Rikić.
Per a aquesta artista eletrònica el joc és un element recurrent d’investigació creativa. Considera que “un joc no ha de ser necessàriament divertit, però sí entretingut”. També ha de ser capaç d’equilibrar “el que costa jugar-hi i el que n’obté el jugador” de manera que l’esforç en l’aprenentatge de les aptituds que es requereixen comporti una recompensa suficientment atractiva.
Necessitem comunicar-nos, exterioritzar la nostra identitat per reafirmar-nos en el que som. Això també és un joc
L’exposició fa notar els patrons que els jocs mantenen al marge de l’evolució tecnològica. Mónica Rikić els exemplifica amb la relació entre una tradicional casa de nines i un videojoc en què crees un avatar d’ambient domèstic. La mostra també recull els paral·lelismes entre els jocs i estructures i comportaments socials atemporals, com serien els escacs respecte una guerra.
De fet, tant la mostra com Rikić posen part de la seva atenció en l’anomenada “ludificació de la vida” que es produeix en àmbits com, per exemple, la recerca mèdica. Per l’artista aquesta pràctica, que reconeix pot aportar informació valuosa en alguns casos, també promou una monitorizació conductual que ens “deshumanitza”, fins al punt que “la velocitat amb qual estem jutjant el món a través de la tecnologia elimina força la possibilitat de generar un pensament crític o empàtic envers les persones, l’entorn o nosaltres mateixos”.
Educació
L’enfocament sistèmic productivista, segons Rikić, impregna també encara que sigui inconscientment les aules. Afirma que el sistema educatiu actual es fixa molt en l’aprenentatge tècnic perquè el veu com el mecanisme necessari per a l’èxit laboral, però oblida la vessant intel·lectual que ha de permetre als alumnes ser crítics amb les eines tecnològiques.
Per això, els projectes que Mónica Rikić porta a escoles i instituts busquen “generar un espai d’experiència col·lectiva, d’aprenentatge comú i de reflexió crítica conjunta”. Ho aconsegueix amb activitats en què la programació informàtica queda en un segon terme en favor de la pràctica manual i fomentant la recerca lliure a través de peces amb què s’ha d’interactuar sense instruccions clares: “No es pot ensenyar tot. Has d’ensenyar a aprendre”, explica.
S’insisteix massa a ensenyar la canalla a programar, perquè es pensa que així guanyaran diners, i poc a fer pensament crític a l’entorn de les tecnologies
Amb aquesta praxi vol trencar amb les inèrcies imperants: “La nostra visió utilitarista de la tecnologia ens ha portat a tenir una relació de competició envers la productivitat, l’eficiència i la rapidesa però no ha de ser ni l’única ni la dominant“, insisteix Rikić. En aquest sentit, ens anima a observar cultures com la japonesa “en què els robots es fan servir per temes mèdics o per acompanyament” i estar receptius a postulats com el de l’afrofuturisme, en què la tecnologia permet no només crear nous futurs sinó “tornar enrere i repensar el passat”.
L’aposta militant de Mónica Rikić és la d’aportar obres que, enmig de la voràgine contemporània, ens ajudin a ser conscients de l’impacte que la tecnologia pot tenir en la construcció de la nostra identitat. Peces que revelin com “la comunicació i el treball conjunt poden ser molt més beneficioses que l’individualisme que es deriva de tenir un telèfon mòbil o l’ordinador i estar allà enganxat tot sol fent les teves coses”.
Sembla clar que depèn de nosaltres que no renunciem a la possibilitat de crear col·lectivament un futur en què les màquines permetin a les persones desenvolupar-se d’una manera més humana.
