Arriba en bicicleta, que carrega amb ímpetu fins al pis superior de la llibreria La Central on hem quedat. Porta també una motxilla pesada i plena de coses. Mentre ens saludem, de la bossa n’extreu un paper amb les notes que s’ha preparat per a l’entrevista i que no li caldrà utilitzar. Ingrid Guardiola té els pensaments molt endreçats. Potser, precisament, perquè no deixa de dubtar, qüestionar-se i tenir la mirada oberta entorn d’allò sobre el que reflexiona.
Doctora en Humanitats, Ingrid Guardiola fa 15 anys que desenvolupa una carrera centrada en l’estudi de la cultura audiovisual, abordant aquesta disciplina des de diferents rols (realitzadora, productora, assessora, articulista, docent, gestora, comissària, assagista cultural…) i implicada en diversos projectes (Soy Cámara, Miniput, Consell de Cultura…). El seu nou repte, capitanejar el Bòlit. Centre d’Art Contemporani. Girona, del que n’acaba de ser nomenada directora fins el 2025.
Detesto la vanitat i la violència que no és evident
Pandèmia
Entre les activitats que Ingrid Guardiola tenia entre mans en el moment de la irrupció de la pandèmia del coronavirus hi havia un diàleg epistolar amb l’acadèmica Marta Segarra. Les dues havien iniciat aquesta correspondència arran d’un projecte televisiu, però van decidir mantenir-la per compartir idees i sensacions. Unes cartes plenes de ‘Fils‘, així és com es titula el llibre que les compila, que obren la porta al lector a múltiples referències cinematogràfiques, filosòfiques, històriques i literàries, però que també són un reflex dels neguits i interrogants derivats del confinament.
Estem en un moment de moltes pors col·lectives, que ens fan fer coses que no desitjaríem ni per nosaltres ni per als altres
Guardiola explica que aquestes missives postals eren una oportunitat per aturar-se i posar ordre. Considera que la incertesa del període actual “genera una desorientació tan individual com col·lectiva” que “tenyeix qualsevol dels gestos quotidians i de les expectatives futures”. També destaca que l’aïllament viscut de manera generalitzada ens hauria d’ajudar preguntar-nos i preocupar-nos dels confinaments sistèmics “que hem donat per bons”, com els CIE, les presons o els barris amb població més vulnerable i respecte els que ara “potser podem arribar a ser una mica més sensibles”.
Mites de la vida digital
Les pantalles, en les seves múltiples formes, han conquerit amb força espais i temps d’una vida global ja molt marcada per la dependència digital. Ingrid Guardiola confessa que va trigar a tenir ordinador, però que sempre li han interessat les eines amb què es construeix el relat social d’una època.
Per ella, les plataformes socials que escriuen molts instants del nostre dia a dia se sustenten sobre un mite de l’abundància: “Ofereixen moltes amistats, relacions, mercaderies… i, si no t’agrada, poder-ho canviar ‘ipso facto’ a partir de gestos molt mínims i sovint vinculats amb el consum”, explica. La qüestió és que es tracta d’una promesa “fal·laç (…) perquè només et trobes amb allò que el propi algoritme dedueix que et beneficia”. A ‘L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície’, publicat per Arcàdia el 2018, Guardiola aprofundeix en com les noves tecnologies han transformat els nostres hàbits i la nostra percepció de la realitat.
Les plataformes digitals tenen l’habilitat de fer-te creure que tu tens el control i el domini del que està passant
Capitalisme i desigualtats
Ingrid Guardiola alerta de l’impacte i conseqüències de l’aliança entre capitalisme i plataformes digitals, que té com a paradigma l’anàlisi de dades a gran escala amb capacitat d’establir models de predicció social amb voluntat de treure’n rendiment econòmic. L’anomenat capitalisme de plataforma “debilita els clàssics estats-nacions, funciona com un govern a l’ombra”, assegura.
En aquest sentit, denuncia la incursió de companyies tecnològiques transnacionals en serveis públics com la sanitat o l’educació. També posa el focus en el perill que suposa la capacitat de rastreig de les plataformes digitals en relació amb la dissidència “perquè qualsevol ruptura, crítica o confrontació amb el sistema” és més previsible i detectable.
Assistim en un procés de sofisticació d’un sistema capitalista que, segons Guardiola, es basa en el foment de les desigualtats. Enfront d’això, proposa apostar per alternatives com les que planteja l’ecofeminisme, que combat “la majoria de coses sistèmiques que són un atemptat a la vida, no ja a la nostra supervivència, sinó a la supervivència del planeta”.
No caldran formes de violència organitzada o repressió des de les forces de seguretat perquè se sabrà molt bé cap a on van les nostres ànsies de rebel·lió
Cultura i territori
Com a revers a les xarxes socials virtuals, Ingrid Guardiola reivindica espais de relació tangibles tan arrelats a la cultura mediterrània com els bars, perquè “uneixen singularitats que no tenen res a veure entre si”. Una realitat que coneix de primera mà, ja que els seus pares regentaven un hostal amb cafeteria a Girona i allà va passar moltes “estones mortes” durant els primers anys de vida, que també troba a faltar.
Després de viure més de dues dècades a Barcelona, Ingrid Guardiola ha decidit anar a viure a Salt. El detonant ha estat la maternitat, moment en què el “malviure” lligat a certes dinàmiques urbanes (espai, contaminació…) s’han fet més pesades. De fet, considera que les ciutats també han aplicat una lògica capitalista de l’abundància, basada en un creixement il·limitat, que cal repensar: “S’ha vist que això és una entelèquia i hem de replantejar la centralitat urbana”, afirma. Una mirada que també afecta la cultura, que “cal entendre des de la seva relació amb el territori”.
Cal reterritorialitzar la cultura
