La gironina Íngrid Guardiola és una llicenciada en Humanitats que ha passat de ser una espectadora passiva a reflexionar sobre com el cinema, la televisió i internet com a societat. Coordinadora del festival MINIPUT des del 2002 i col·laboradora del Soy cámara i el Pantalles CCCB, l’Íngrid s’ha preocupat sobretot de com els col·lectius desafavorits i les minories estan representats a l’audiovisual, i ha fet del feminisme i la igualtat de gènere una de les seves banderes. Ara, mig any després d’estrenar ‘Casa de ningú’, el seu primer llargmetratge, publica ‘L’ull i la navalla, un assaig sobre el món com a interfície’, amb un títol digne de Buñuel.
‘L’ull i la navalla’
Al seu assaig, Íngrid Guardiola reflexiona sobre com les tecnologies de la informació han canviat la nostra vida i la nostra relació amb la realitat. Si abans érem consumidors i proveïdors d’informació, ara ho som de dades i d’imatges que es renoven i s’actualitzen constantment. Així, en una societat en què preval la immediatesa, la percepció del temps passa de ser cronològica, ajustada al nostre dia a dia, a ser cronoscòpica, suspesa en un instant irreal. Aquesta percepció, sumada a la nostra capacitat per saltar d’una informació a l’altra en un entorn saturat, fa que ens distanciem de la realitat i deixem de qüestionar-la. A més, la cultura de l’èxit que promocionen les noves tecnologies de la informació passa per la fama sense cap reconeixement meritocràtic, sinó a través dels “m’agrada” a Instagram o a Facebook, cosa que fa que els nous herois de la societat siguin individus que surten a la televisió sense fer res, com seria el cas dels xous d’impacte, o pengen vídeos a YouTube. L’Íngrid Guardiola considera que la tecnologia no és dolenta per si mateixa, però que cal replantejar la nostra relació amb les pantalles per recuperar el paper com a ciutadans lliures.
