A l’obra ‘On són les dones? Vides i manifestos’, la professora i assagista Pilar Godayol Nogué fa un repàs de les aportacions d’una vintena d’autores feministes de diferents èpoques des del segle XV. Un llegat que, com ens ha explicat a ‘Plaça Tísner‘, cal tenir present però, sobretot, convertir en motor per seguir avançant en la consecució de drets.
Temps diferents, mateixa lluita
Haver lluitat activament contra el patriarcat és el que tenen en comú les 20 veus femenines que Pilar Godayol Nogué ha inclòs a ‘On són les dones? Vides i manifestos’. L’autora fa un repàs de la trajectòria vital però també ens acosta fragments de les obres d’un conjunt d’autores que ens permeten traçar una història del feminisme al llarg de sis segles.
L’autora parla d’aquestes figures com a “mares espirituals” creadores d’unes “obres inoportunes”. I és que, malgrat la història oficial, “s’ha intentat sistemàticament invisibilitzar i aïllar les aportacions d’aquestes dones”. Godayol Nogué afirma que les veus feministes sempre han cercat i teixit llaços amb les seves predecessores.
La selecció de Pilar Godayol Nogué
- Christine de Pisan i ‘La ciutat de les dames’ (1405)
- Marie de Gournay i ‘Greuge de les dones’ (1626)
- François Poullain de la Barre i ‘Sobre la igualtat dels dos sexes’ (1673)
- Olympe de Gouges i Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana (1791)
- Mary Wollstonecraft i ‘Vindicació dels drets de la dona’ (1792)
- Flora Tristán i ‘Hem d’acollir les dones estrangeres’ (1835)
- John Stuart Mill i ‘La subjugació de les dones’ (1869)
- Charlotte Perkins Gilman i ‘El paper de paret groc’ (1892)
- Virginia Woolf i ‘Una cambra pròpia’ (1929)
- Simone de Beauvoir i ‘El segon sexe’ (1949)
- Betty Friedan i ‘La mística de la feminitat’ (1963)
- Valerie Solanas i ‘Manifest SCUM’ (1967)
- Juliet Mitchell i ‘La condició de la dona’ (1971)
- Angela Davis i ‘Dones, raça i classe’ (1981)
- Joanna Russ i ‘Com destruir l’escriptura de les dones’ (1983)
- Judith Butler i ‘Problemes de gènere’ (1990)
- Françoise d’Eaubonne i ‘El sexocidi de les bruixes’ (1999)
- bell hooks i ‘El feminisme és per a tothom’ (2000)
- Silvia Federici i ‘Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva’ (2004)
- Nancy Fraser, Tithi Bhattacharya i Cinzia Arruzza i Manifest. Feminisme per al 99 % (2019)
La importància de la traducció
L’autora assegura que 10 anys enrere hagués estat impossible escriure l’obra que ara ens presenta. El motiu és que fins fa ben poc bona part de les autores feministes no havien estat traduïdes. Godayol Nogué considera que l’impuls editorial viscut en els últims anys ha contribuït de manera fonamental al coneixement i difusió del pensament de figures cabdals en aquest àmbit.
La traducció és, de fet, un dels camps en què la catedràtica de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya ha treballat en paral·lel als estudis entorn de la història de les dones i el feminisme. Ha publicat, entre d’altres, ‘Espais de frontera. Gènere i traducció’ (2001), ‘Germanes de Shakespeare’ (2003), ‘Virginia Woolf’ (2005), ‘Dones de Bloomsbury’, ‘Moments femenins de la humanitat’ (2007), ‘Viatgeres i escriptores’ (2011), ‘Tres escriptores censurades’ (2016) i ‘Feminismes i traducció (1965-1990)’ (2020).
El “mosaic” de Pilar Godayol
- Una història: la de l’evolució del feminisme que traça a ‘On són les dones? Vides i manifestos’. La Pilar aplega en aquesta obra, de què avui ens ve a parlar, veus rellevants en aquest àmbit des del segle XV fins a l’actualitat.
- Una universitat: la de Vic – Universitat Central de Catalunya. N’és professora catedràtica i hi coordina el Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació.
- Un referent: Simone de Beauvoir. Encara que a vegades la seva obra pugui resultar contradictòria, té el gran valor d’haver estat la primera a tractar la condició de la dona després de la Segona Guerra Mundial.
- Una fita: les Jornades Catalanes de la Dona. El primer gran acte feminista després de la mort de Franco que el 1976 va reunir més de 4.000 dones al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
- Una recomanació: l’exposició “Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences”, que es pot veure al CaixaForum fins al 16 de juny. Considera que reflecteix molt bé tant l’admiració com la desconfiança amb què s’ha llegit la creació de les dones al llarg de la història.
- Una plaça: la de Navona, al cor de Roma. La Pilar va sovint per feina a Itàlia i aquest és un dels seus racons preferits de la capital. Entre d’altres coses, pel so de les dues fonts, que contrasta amb el tràfec quotidià.
