L’artista malagueny Enrique Brinkmann feia 20 anys que no exposava a Barcelona en una mostra individual. Ara, les seves últimes pintures es poden veure a “Enrique Brinkmann. Obra recent”, a la Galeria Joan Gaspar, fins al 15 de juny. A ‘Plaça Tísner‘ l’hem visitada i hem parlat amb aquest artista considerat com un dels més destacats de l’estat espanyol i també un dels més originals.
El més important és que les obres diguin la veritat”
Després de 10 anys usant malles metàl·liques com a suport per a les seves obres, en aquesta nova exposició l’artista torna al llenç amb una desena de quadres i innova amb “arxius” de pintura a l’oli, i és que assegura que té pànic a la repetició. “El que més m’interessa ara són els ‘arxius’, com jo els anomeno, quadres que trec de la paret i els col·loco amb suport metàl·lic on vull”, diu l’artista. ‘La desbandada’, que és una al·legoria a la massacre de milers de malaguenys republicans durant la Guerra Civil, s’exposa per primera vegada.
Tots els artistes que busquem alguna cosa profunda fracassem”
El repte de plasmar la (complexa) realitat
El principal objectiu d’Enrique Brinkmann és que les seves obres “respirin veritat“: “A la vida es pot enganyar en molts aspectes, però en l’art és imprescindible dir la veritat”, confessa l’artista. A través de la pintura abstracta busca arribar a captar i plasmar la “realitat”, que diu es tracta d’un “repte que per als humans no té fi i que sempre acaba en fracàs perquè no estem preparats“, reflexiona. I sentencia que “l’art és fracassar perquè tots els artistes que busquem alguna cosa profunda acabem fracassant”.
Em sento incòmode quan fa uns dies que no pinto”
Tota una vida dedicada a la pintura
Enrique Brinkmann és pintor, dibuixant i gravador i amb 85 anys assegura que quan fa diversos dies que no crea es comença a “sentir incòmode”. Per a ell no hi ha descans en l’art: “Jo si puc pinto cada dia, també els diumenges”. Assegura que si estàs ficat en les arts plàstiques “no entens que hi hagi una altra cosa que t’interessi més”.
Brinkmann va començar a pintar paisatges amb 17 anys. Però no va ser fins que va llegir l’escriptor rus Dostoievski —que tracta la psicologia humana a través de temes com la culpa, la moral o la justícia— que va causar-li tal commoció que “vaig convertir-me en pintor de veritat: vaig dir-me que havia de ser Dostoievski en pintura“. Tot i uns inicis complicats, en què la seva família no veia amb bons ulls que es dediqués a l’art.
Picasso i jo vam viure al mateix edifici”
Enrique Brinkmann va néixer al mateix edifici que Pablo Picasso, tot i que 60 anys després. “Moltes vegades he pensat que jo de nen vaig veure el mateix paisatge que havia vist Picasso quan era petit, tot i que m’ha faltat el seu talent”, riu. De fet, explica que per ell va ser un referent i que quan Picasso era gran seguia amb l’afany d’aconseguir un bon quadre “i en el fons jo sento el mateix”, conclou.
