“Quan estàs davant una tela en blanc, la feina és teva per anar fent experiments i trobar aquest mecanisme que jo sempre busco que capti l’atenció de l’espectador i li transformi la consciència”. Així resumeix Antoni Tàpies el seu impuls i repte com a creador.

És una de les moltes reflexions que el desaparegut artista comparteix en aquest extens reportatge elaborat el 1999, en què també el podem veure treballant al seu estudi.

“La meva obra neix d’un conjunt… d’una coincidència de coses diferents.”

Assegura que no és “un professional”, sinó que treballa amb un esperit amateur que l’ha dut a fer-ho tot a la seva manera. I recorda que aquest instint es va manifestar ja de petit, quan utilitzava productes que tenia la seva mare a la cuina, “la terra d’escudella o trossos de paper de diari que sobraven, coses molt senzilles”.
Antoni Tàpies, però, reivindica el valor de l’experiència en contraposició a “un artista que no estigui preparat humanament, que no hagi tingut experiències vitals” perquè “el tronc important del món de l’art sempre ha estat lligat a la saviesa, a la religió, a la filosofia… al pensament important”.

La matèria, element clau en l’obra de Tàpies

Després d’una etapa de joventut propera al surrealisme, en tornar d’una estada a París, Antoni Tàpies emprèn un camí nou que el convertiria en un destacat exponent de l’anomenada pintura matèrica, corrent inscrita dins el moviment de l’informalisme europeu. Tàpies explica que el seu objectiu ha estat “buscar materials més adequats a l’expressió del nostre temps, als problemes i les descobertes científiques, la visió del món de l’actualitat” fins al punt d’inventar “una matèria especial”. La seva recerca el va dur a experimentar amb materials no considerats fins al moment com a artístics, com cordes o pols de marbre, entre d’altres.

En un context sotmès a la tècnica i la indústria assevera: “Ens hem de deseducar de tot el que hem rebut” per “netejar-nos i anar a buscar l’essencial de la nostra naturalesa.”

Antoni Tàpies i les arts: música, literatura…

Diferents expressions artístiques van estar molt presents en la infantesa d’Antoni Tàpies i el van acompanyar al llarg de la seva vida. Com “l’afició a estimar llibres” que li havien inculcat molt a casa o les primeres emocions viscudes amb la música escoltant tocar el piano a la seva tia. Recorda com aplicava “l’orella a la fusta del piano, perquè llavors agafava unes ressonàncies especials” quan el tocava la seva tieta. “Tot el que siguin elements que influeixin damunt de la nostra sensibilitat m’ha interessat sempre molt, crec que m’ha ajudat fins i tot en el meu treball”, assegura. En el cas de la música, també destaca el seu interès per Wagner, a qui considera un “autor complet”, i valora la música del romanticisme, que “era més lliure, era un art més pur” enfront de la pintura d’aquest període, limitada perquè “sempre havia de ser figurativa”.

Lloa el cinema mut i rememora l’obra de Carl Theodor Dreyer, en teatre selecciona ‘L’oncle Vània’, de Txékhov, i en el camp de les lletres considera que el poeta J. V. Foix va ser “essencial” en la seva carrera. D’ell assegura que “estava molt preocupat per aquestes qüestions de la falta de connexió de l’artista amb la societat” i confessa que ell també s’ha dedicat a escriure assaigs entorn de teoria de l’art com a mecanisme de contacte “amb un sector del públic”. I valora la seva relació amb Joan Brossa, a qui segueix “apreciant molt com a escriptor” encara que hagués trencat amb “tot el que representava el surrealisme en pintura” perquè “va donar molt poc de si”.

També té temps per compartir les seves experiències amb grans noms com Salvador Dalí, a qui no dubta a valorar com a “no gaire interessant” tant com a artista com per la seva personalitat; o Allen Ginsberg, amb qui va engegar un projecte conjunt de llibre de bibliòfil que es va veure inesperadament interromput per la mort del poeta.

Compromís polític

Des de la seva posició d’artista i intel·lectual, Antoni Tàpies també es va implicar en la lluita contra el franquisme. El qui també seria creador de cartells del PSUC, recorda les multes rebudes i el pas per la presó. Però a propòsit del record d’accions com la coneguda Caputxinada afirma: “Van ser actes culturals per excel·lència perquè he pogut realment participar en la creació d’una cosa que ha sigut bona per a la societat”.

Paradoxalment des del poder es considerava que “els pintors abstractes no eren perillosos”. “Jo crec que es van equivocar molt perquè realment els gran artistes van soscavant la cultura d’un país”, conclou.