Amb només nou pel·lícules repartides al llarg de 25 anys, el cineasta nord-americà Paul Thomas Anderson n’ha tingut prou per convertir cada una de les seves estrenes en tot un esdeveniment.
1. ‘Sidney’
Paul Thomas Anderson, 1996
La seva primera pel·lícula podria haver estat l’última, perquè abans que arribés a les sales, la productora la va reeditar sense el permís del director. Anderson, però, es va avançar als fets i va enviar, pel seu compte, una còpia del muntatge original al Festival de Canes, en un acte de rebel·lió que podria haver posat fi a la seva carrera.
En canvi, el públic i la crítica del festival es van rendir davant d’aquest thriller a tres bandes, protagonitzat per un jugador professional, el seu protegit i una cambrera d’un bar. ‘Sydney’ ja disposava d’alguns dels rostres habituals d’Anderson, com per exemple els de Phillip Baker Hall, John C. Reilly o Phillip Seymour Hoffman. Tres intèrprets que repetiran amb el director en el títol que ja el col·locarà definitivament en el mapa.
3. ‘Boogie nights’
Paul Thomas Anderson, 1998
L’ambiciosa i complexa fotografia de la indústria del cinema pornogràfic que es desplegava a ‘Boogie nights’ deixava ben clar que Paul Thomas Anderson era deutor de cineastes com Stanley Kubrick, però també de la gosadia i l’esperit juganer de Martin Scorsese. Amb un repartiment coral encapçalat per Mark Wahlberg i Julianne Moore, el gust del cineasta pels moviments de càmera complicats i els plans seqüència, i amb una durada de no menys de dues hores i mitja que serà habitual en la seva filmografia, Anderson es va doctorar amb una peça en què tot encaixava a la perfecció i en què semblava que havia tocat sostre. Però ni molt menys seria així.
3. ‘Magnolia’
Paul Thomas Anderson, 1999
Amb la música d’Aimee Mann com a banda sonora i font d’inspiració, Anderson ens va presentar un calidoscopi d’històries en què la solitud, la incomunicació, els traumes, el fracàs o els sentiments reprimits ofegaven als seus protagonistes fins a la catarsi final. Seguint l’estructura de les històries encreuades de Robert Altman, uns altres dels seus mestres, el film teixia una galeria de personatges obsessius i extrems, gairebé associals, ambiciosos, acomplexats i amb les emocions reprimides per opció personal o per pur instint de supervivència. Si ‘Boogie nights’ tenia tota l’exhuberància d’una comèdia de personatges autodestructius, ‘Magnolia’ era un drama en què la festa es convertia en funeral i els càntics d’èxit en la melodia de la derrota.
4. ‘Embriagado de amor’
Paul Thomas Anderson, 2002
Potser per canviar d’aires respecte de dos títols tan abassegadors com els anteriors, Paul Thomas Anderson va triar Adam Sandler i Emily Watson per protagonitzar ‘Embriagado de amor’, una comèdia de només 90 minuts, tot un exemple de brevetat en la seva carrera. Però el que podria haver estat un homenatge al cinema de Howard Hawks o d’Ernst Lubitsch, en les seves mans es convertia en l’estrambòtica radiografia d’un home ferit i obsessiu.
Tot i no ser el seu treball més recordat, aquest petit respir entre un film catedralici i un altre li va valdre el premi al millor director al Festival de Canes, mitigant, així, una falta en la seva trajectòria professional, perquè Paul Thomas Anderson ha rebut moltes nominacions als Oscar, però fins ara, l’estatueta se li ha escapat una vegada darrere una altra.
5. ‘Pozos de ambición’
Paul Thomas Anderson, 2007
Qui sí es va endur l’Oscar va ser Daniel Day-Lewis amb ‘Pozos de ambición’, en què Anderson tornava a les històries complexes de llarga durada. En aquest cas, però, en lloc de posar la mirada en un conjunt de personatges se centrava en la lluita d’un empresari petrolífer a l’Amèrica de principis del segle XX, que farà el que sigui per aconseguir el seu objectiu de fer-se cada cop més ric. Com la cara fosca del mite dels pioners nord-americans que van colonitzar l’Oest, ‘Pozos de ambición’ torna a parlar-nos d’ambició, d’hipocresia i també de religió, tres temes que apareixeran, també, en el seu següent títol.
6. ‘The Master’
Paul Thomas Anderson, 2012
Paul Thomas Anderson feia 12 anys que rumiava com dur al cinema la història del líder d’una secta religiosa dels anys 50. Amb l’ajuda de Philip Seymour Hoffman en el paper del carismàtic guru, i de Joaquin Phoenix com un acòlit que, amb el temps, comença a veure que hi ha alguna cosa que no rutlla, ‘The Master’ es va convertir en una nova mostra del talent d’Anderson per escriure personatges al límit i de la seva capacitat per extreure el millor dels seus intèrprets, Perquè més enllà d’un guionista prodigiós i d’un cineasta molt elegant, les seves habilitats com a director d’actors semblen indiscutibles, envoltat sempre de càstings que són capaços d’anar fins al límit per ell.
7. ‘Puro vicio’
Paul Thomas Anderson, 2014
Actors com Joaquin Phoenix, amb qui ha repetit a ‘Puro vicio’. Aquesta mescla psicodèlica i al·lucinada entre cinema negre, comèdia i cinema lisèrgic tenia l’honor de ser la primera adaptació d’una novel·la de Thomas Pynchon, un escriptor fonamental per al segle XX però que, fins que es va trobar amb algú del talent de Paul Thomas Anderson, no es va atrevir a autoritzar una versió cinematogràfica d’un dels seus llibres.
8. ‘El hilo invisible’
Paul Thomas Anderson, 2017
Qui, com Thomas Pynchon, és un creador estrany i tancat en la seva feina és el protagonista d’‘El hilo invisible’, un modista inspirat en l’espanyol Cristóbal Balenciaga que fa de la seva professió una forma d’ascetisme, només pertorbat pel record edípic de la seva mare i per la irrupció d’una cambrera en la seva vida, amb qui s’acabarà casant. Estrenada el 2017, era l’última pel·lícula de Paul Thomas Anderson, fins a ‘Licorice pizza’.
9. ‘Licorice pizza’
Paul Thomas Anderson, 2022
La història d’amor de dos adolescents a Los Angeles dels anys 70 marca el retorn d’Anderson als films lleugers i lluminosos. Caldrà veure com és el nou projecte d’un dels directors més influents del segle XXI. Ja sabeu, a partir de divendres, als cinemes.
