tesmpesta-barcelona-alfons-puertas
Tempesta descarregant sobre la ciutat de Barcelona. Font: Alfons Puertas

Ja fa dies que la temporada de tempestes ha començat, però de moment a Barcelona poques n’hem tingut, mentre que d’altres més aviat han passat de llarg. Però sembla que el canvi de temps que arriba diumenge no deixarà de banda a la ciutat i la pluja, amb tempesta, regaran tots els barris. Però, com es formen les tempestes?

Les tempestes, juntament amb els seus trons i llamps, són la principal manifestació elèctrica que té lloc a l’atmosfera. Fins i tot, la formació de les tempestes podríem dir que té certa relació amb el cicle vital o etapes de la vida humana: la gestació, la maduresa i la dissipació.

Com es formen?

Les tempestes comencen a adquirir protagonisme durant la primavera, i s’allarguen durant tot l’estiu i fins als inicis de la tardor. La convconecció és el principal procés físic que contribueix que es formin, tot i que no és l’únic ingredient, ja que si fos així tindríem tempestes pràcticament cada dia al llarg d’aquest període descrit.

L’escalfament de l’aire situat al sòl genera corrents ascendents d’aire (convectiu), coneguts com a corrents tèrmics. Aquests corrents són els mateixos que aprofiten moltes aus per guanyar altura i mantenir-se molt de temps volant en cercle sense pràcticament esforç.

Si quan l’aire calent ascendeix arriba al nivell de condensació, comença a formar-se un petit cúmul (“Cúmulus “humilis“). La cosa pot acabar aquí o aquest petit núvol pot seguir desenvolupant-se i creixent en la vertical. Aquesta serà la seva evolució si l’aire que es troba en ascendir és més fred del normal en els diferents nivells atmosfèrics que va avançant (inestabilitat atmosfèrica).

Si el núvol continua augmentant de mida, ja que hi ha condicions favorables, passarà a convertir-se en un “Cúmulus mediocris”. El creixement d’aquest núvol serà la marca d’inici de la primera etapa de la tempesta.

Fase de desenvolupament

Durant aquesta fase, en el núvol hi dominen els corrents ascendents d’aire. Aquests corrents són bastant importants, amb unes velocitats que poden arribar als 50 km/h. L’ascendència no només es manifesta únicament a l’interior del núvol, sinó també per sota i per sobre, cosa que es tradueix en una turbulència atmosfèrica.

Aquesta fase té una duració entre uns 15 i 30 minuts de mitjana, i durant aquest temps es condensa una gran quantitat de vapor d’aigua, formant-se així una gran quantitat de petites gotes que donen resultat a les protuberàncies que defineixen el contorn del cúmul, que acaba convertint-se en el majestuós “Cúmulus congestus”.

Durant el creixement del núvol s’arriba a superar la isoterma dels 0 ºC, i això provoca que a la part superior comencin a formar-se grans de gel que coexisteixen juntament amb gotes d’aigua molt freda. És per això que la part més alta d’aquests núvols és de color blanc intens, gràcies al gel que hi ha, que augmenta la reflexió de la llum. Arribats al punt en què les gotes d’aigua i la calamarsa tenen un pes que la força ascendent no pot evitar-ne la caiguda, té lloc un corrent descendent associat a aquesta precipitació i que inicia la següent fase de la tempesta.

Fase de maduresa

En aquesta etapa, el cicle de vida de la tempesta es caracteritza perquè dins el núvol hi ha corrents que ascendeixen i que descendeixen al mateix temps, si bé aquests últims van guanyant protagonisme davant dels primers. En haver-hi precipitació a l’interior del núvol gegant, els hidrometeors arrosseguen durant la seva caiguda aire fred dels nivells superiors.

A la vegada, l’evaporació que té lloc durant aquest procés de caiguda de l’hidrometeor, augmenten el refredament de l’aire i intensifiquen encara més aquests corrents descendents freds. És per això que, quan comença la tempesta, cau en picat la temperatura i hi ha ràfegues de vent violentes. Aquest aire descendent pot arribar a apropar-se als 120 km/h.

La fase de maduresa dura aproximadament entre uns 20 i 30 minuts de mitjana. El “Cúmulus congestus”, impulsat pels corrents ascendents, arriba al nivell de la tropopausa, i a vegades fins i tot la pot arribar a superar, convertint-se en un “Cumulonimbus calvus”. És en aquest moment que l’activitat de la tempesta arriba al moment culminant, amb forts ruixats i xàfecs, juntament amb calamarsa i pedra en moltes ocasions, i es produeixen els llamps, no només al seu interior sinó també en el seu entorn.

Fase de dissipació

La darrera etapa de la tempesta, d’una hora aproximadament de duració, va marcada pel final de la convecció. Si aquest fenomen s’atura, la tempesta deixa de tenir el combustible que fa créixer el núvol. L’aire descendent passa a dominar la totalitat del núvol. La part superior del núvol canvia, desapareixen les protuberàncies a la part superior i queda l’enclusa.

Normalment, l’enclusa acaba formant una cabellera de cirrus (“Cumulonimbus incus capillatus”), a causa dels intensos vents que bufen als nivells alts de la tropopausa. És el senyal visual que ens indica que la tempesta està entrant a la seva recta final. Al principi de la fase de dissipació, la tempesta encara és bastant perillosa, ja que manté l’activitat elèctrica i deixa forts xàfecs, fins que, amb el pas dels minuts, a poc a poc van disminuint.