“Les coses van amb una certa calma però és millor això que estar tancat”, reconeix Lluís Sans, propietari de la botiga multimarca de luxe Santa Eulàlia i president de l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia, que aglutina comerços i veïns d’aquesta via principal de Barcelona. El seu negoci mai abans no havia hagut de tancar, ni durant la Setmana Tràgica ni durant la Guerra Civil; mai al llarg dels seus 177 anys d’història. Després de tres mesos tancats per la pandèmia, “el dia que vam poder obrir va ser com la gran festa”, explica.
Malgrat que celebra que tot torni a una certa normalitat, a poc a poc, perquè molts locals d’aquesta via segueixen tancats, confessa que troben a faltar el visitant estranger, importantíssim pels negocis de luxe que s’apleguen al passeig de Gràcia i que el converteixen en l’únic lloc de la ciutat on anar a comprar roba i complements d’aquest tipus. “És el centre comercial més important de la ciutat” i “crec que el barceloní baixa sovint al passeig de Gràcia”, opina Sans preguntat sobre què hauria de passar perquè la gent que viu a Barcelona tingués més ganes d’anar a passejar i comprar a aquesta via.
A més, considera que no està massificat malgrat que comenta que “és un carrer visitat per moltíssima gent” d’arreu del món. Per contra, un client de la casa, Gabriel Masfurroll, opina que abans de la pandèmia “ens havíem passat un pèl” amb la massificació d’aquesta zona de Barcelona. “M’agradava el passeig de Gràcia cosmopolita, molt trepitjat, molt passejat però molt respectat. Cuidat. I últimament estava bastant destruït”, detalla Masfurroll, qui a més de ser assidu de tota la vida a Santa Eulàlia ho és a la zona, perquè la seva àvia, la modista Carme Mir, competidora de Santa Eulàlia, tenia el taller molt a la vora.
Miquel Lerín, un veí sense veïns
Una de les poques persones que viuen al passeig de Gràcia és el Miquel Lerín, promotor del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas. Fa 40 anys que viu al pis on vivien els seus avis, i com que l’ha vist i viscut tota la vida pot dir amb acritud que el passeig “ha canviat moltíssim. Encara vaig veure el final d’aquesta possibilitat de conèixer la gent i estar-hi en contacte” amb els teus veïns, però això ja no passa perquè hi viu poca gent i hi ha “moltíssims” despatxos.
Ell, que es mostra “orgullós de viure en un passeig tan emblemàtic” de la ciutat, freqüentat per gent de tants països diferents i amb tanta vitalitat, destaca dels mesos de confinament el silenci i la quietud, mai vistes abans: “El silenci era com el d’un diumenge però encara molt més. I l’Hotel Majestic, que sempre, és ple d’activitat, veure’l tancat i ningú al carrer, feia impressió”.
Preguntat sobre si li agradaria més viure en un altre indret, diu que no i explica: “Sortir al balcó i veure tot el passeig de Gràcia, des del mar fins al Tibidabo, impressiona. Però tot té un preu: un barri és un barri i això no és exactament un barri”. En tot cas, assegura que els comerços imprescindibles els té a la vora: “Ho tinc tot al costat, és qüestió de caminar una mica. En el moment que surts del passeig de Gràcia hi és tot, allò ja és barri”.
