A principis de març del 2020, una gran majoria de residents de la Casa Asil del barri de Sant Andreu del Palomar van començar a posar-se malalts. En aquell moment ningú no sabia encara que el virus de la covid-19 havia entrat amb virulència en aquesta residència i centre de dia per a gent gran. La directora del centre Susana Fraile i bona part del personal va començar a tenir símptomes i van caure malalts. I la cosa es va complicar perquè es va estendre ràpidament.


Aquí va entrar de seguida. Van començar a tenir símptomes, febres baixes però va començar a ser com una cadena. Al principi es deia que era com una grip però no ho sabíem del tot… En aquells moments no teníem proves ni se’n feien, ni material de protecció i només algunes mascaretes quirúrgiques. ”
Susana Fraile, directora residència Casa Asil

Era l’inici de la pandèmia derivada de la covid-19 i en aquells moments hi havia poca informació i poc material per protegir-se’n. Ningú no sabia com afectava el virus i encara menys que les persones grans eren les de més risc i les que acabarien sent les més perjudicades.

La directora del centre explica que van viure moments de molta angoixa quan veien que hi havia persones que empitjoraven i no podien fer-hi res. En un primer moment, ni derivar-los a l’hospital. El personal va acompanyar moltes persones fins a l’últim moment.

La Susana assegura que “va ser molt dur, molt dur perquè ens sentíem impotents amb la situació”. Ella no culpa les administracions del que va passar però assegura que les residències han estat víctimes d’aquesta situació perquè es van sentir molt sols, sense recursos i sense saber què fer.


Hem estat a primera línia i quina culpa podem tenir? Hem patit molt, però nosaltres no som un centre sanitari sinó un lloc de vida i, per tant, no estem preparats com un centre sanitari. Ningú no culpa un centre sanitari o un hospital del que ha passat. En canvi, les residències hem estat molt qüestionades.”
Susana Fraile, directora residència Casa Asil

La pèrdua i l’aïllament

En aquesta residència van morir 60 residents durant els dos primers mesos de pandèmia, en uns moments on no se sabia com tractar o ajudar els qui havien caigut malalts. Tot i que van separar les persones amb símptomes de les que no en tenien, el virus va continuar estenent-se, ja que ningú sabia que hi havia persones asimptomàtiques, que no tenien símptomes però que podien transmetre la malaltia.

Una d’aquestes persones és la Rosa Maria Tellez, que fa sis anys que viu a la Casa Asil. “El virus el vaig passar bé perquè sóc asimptomàtica. Però clar, vam haver de passar tres mesos tancats a l’habitació i només en sortíem per anar a dutxar-nos. Preguntava per persones que no veia i em deien ‘ja no hi és’ i vaig optar per no preguntar més. Això sí que ens va afectar psicològicament i encara n’estic pagant les conseqüències.”

La Rosa Anglada, resideix a la Casa Asil des del gener del 2020. A l’inici de la pandèmia va poder estar en contacte directe a través del mòbil amb els seus familiars, però va estar tres mesos tancada a la seva habitació i va esquivar el virus. “Va ser fort, va ser molt fort no poder veure la família. Aquí van morir moltes persones però nosaltres no ens n’assabentàvem. Jo he perdut veïnes de tota la vida. És una llàstima, una llàstima.”


Seqüeles psicològiques

Els qui van viure en primera persona tot el que passava dins del centre van ser els seus treballadors, uns professionals que després de tot el que han passat han rebut ajuda psicològica per poder superar el que van viure.

La Ruth Fajardo és auxiliar d’infermeria de la Casa Asil i explica “que va ser molt dur. Era com viure un somni. Arribar aquí i veure tot el que passava. Va ser molt traumàtic. Sobretot per als familiars que no van poder acompanyar en el seu últim moment els seus éssers estimats. Ho vam fer nosaltres i vam intentar explicar-ho a les famílies“.

L’Encarna Reche, auxiliar també, va estar un temps prenent medicació per poder dormir, ja que el que va viure i veure la va afectar psicològicament. “Va ser un malson. Molt dur sobretot perquè faltava personal i perquè en alguns moments no et deixaven portar els malalts a un centre sanitari. Va ser molt dur”.


Un dels fets que també va afectar molt els qui enmig de la pandèmia treballaven al centre és el que es deia a fora. Se sabia que hi estava morint gent però la desinformació a l’exterior va afectar doblement els treballadors. La Núria Mejías és auxiliar i està molt disgustada amb alguns mitjans de comunicació.

No podia suportar que els familiars sentissin les barbaritats que estaven dient als mitjans. Aquí la gent va menjar. I no suporto que diguin que els morts estaven amb els vius i que teníem gent tirada per terra perquè no era cert. Vam fer el que vam poder amb els mitjans de què disposàvem. No comptàvem amb oxigen i, per nosaltres, no tenir els mitjans i esperar que arribi el 061 era molt dur.”
Núria Mejías, auxiliar d’infermeria residència Casa Asil

Un 061 que, en algunes ocasions, no arribava a temps i que, en d’altres, tampoc no podia traslladar els residents a un centre mèdic ja que estaven col·lapsats. La Montse Rodríguez, de serveis generals de la residència, explica que “això va ser com una guerra. Per fi ja estem vacunats i ja comencem a recuperar la normalitat, fins i tot hem obert ja el centre de dia. Així que ara ens toca mirar cap endavant. Hem de pensar en els que hem perdut però mirar pels que s’han quedat”.