En Juan Olarte fa més de 30 anys que viu en situació de sense llar. Tot i que dorm en un portal del barri del Poble-sec, la majoria del dia el passa pels carrers del barri Gòtic, en concret als voltants de la plaça del Pi, on és conegut per comerciants, veïns, restauradors, serveis de neteja i per la policia. 

Viure la pandèmia sense llar

Hem quedat amb ell a la terrassa d’un bar d’aquesta plaça per saber com és la vida al carrer i com ha viscut el confinament i la pandèmia derivada de l’aparició de la covid-19. “Imagina’t si les persones que tenen casa ho han passat malament, els qui vivim al carrer ho hem passat molt pitjor perquè, a més de no tenir casa, ens van tancar la majoria de serveis i recursos que utilitzem com els que ens ofereix Arrels Fundació”.

I és que entitats com Arrels ofereixen dutxes, roba neta, menjar calent, companyia, serveis de perruqueria… que durant uns dies en ple confinament del març del 2020 van estar tancats. En Juan és un dels usuaris més antics d’Arrels a les seves instal·lacions, al barri del Raval. Durant el confinament domiciliari ens explica que “va ser molt difícil dutxar-te o menjar, ens vam haver d’espavilar d’una manera o altra per sobreviure, ja que tot estava tancat”.

Recursos d’emergència poc utilitzats

Durant els mesos d’estricte confinament domiciliari, l’Ajuntament de Barcelona va obrir serveis temporals, com per exemple als pavellons de la Fira de Montjuïc, per a persones en situació de sense llar. Ara gràcies a una enquesta feta per Arrels Fundació, sabem que un 80 % de les 367 persones entrevistades no van utilizar aquests serveis.


Durant el confinament va venir la Guàrdia Urbana a preguntar-me si volia anar a Montjuïc. Els vaig dir: ‘Per dormir amb 200 persones? No!’. Uns fan pudor, t’obliguen a dormir vestit i amb por que et puguin robar. És com l’operació fred: és un engany. Et porten dos dies a un lloc calent i després et tornen al carrer de nou. A sobre ho hauràs perdut tot i hauràs de tornar a començar””
Juan Olarte, persona sense llar

En Juan Olarte ens confirma que cada vegada veu a més gent nova vivint al carrer i que cada vegada són persones més joves. Acaba l’entrevista amb un advertiment. “Doncs espereu a veure com continuaran augmentant les persones sense llar, espereu i veureu”.

Una afirmació que també es desprèn de l’enquesta feta per Arrels Fundació que recull una xifra: durant aquest any de crisi sanitària han augmentat el nombre de persones que viuen en situació de sense llar fins a un 22 %.

El director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets, explica de forma contundent que no són recursos adequats i que Ja fa temps que saben que són inútils per dos factors.


El primer és la temporalitat, ja que si jo tinc el meu espai al carrer amb les meves mantes… doncs si vaig a un recurs ho perdré tot. És molt dur per a la persona tornar a començar de zero. El segon és que en aquests espais, més o menys massificats, la convivència és molt complexa”
Ferran Busquets, director d’Arrels Fundació,

La història d’en Camilo

En Camilo Méndez tenia un negoci amb la seva mare al barri de Gràcia de Barcelona. Un cop va morir la seva mare no va poder fer front a uns deutes i els van desnonar del negoci i de la casa on vivia. Des d’aquell  moment va viure als carrers del barri de Gràcia durant uns anys. Recorda com la primera nit que es va quedar al carrer una veïna el va convidar a dormir a casa seva i la segona nit ja va haver de dormir al carrer, concretament a un caixer on va conèixer una altra persona  que estava en la mateixa situació. Explica que anava al lavabos del Mercat de l’Abaceria per netejar-se i la resta del dia buscava menjar o coses per reciclar per guanyar alguns diners.


Viure al carrer és una porqueria, és molt dur tot i t’acabes acostumant. Si hi has estat molt de temps, aquesta vivència sempre et queda a dins. Al carrer a vegades et sents menyspreat i sol però, també ajudat. El més difícil és que tampoc no pots buscar feina perquè no tens on deixar els coses, on dutxar-te… no tens res.”
Camilo Méndez, usuari de La Fundació Arrels

Model “housing first”

Des de fa anys que Arrels Fundació aposta pel model anomenat “housing first” que ja s’aplica a altres països europeus i que significa oferir un habitatge a les persones en situació de sense llar. La Fundació gestiona un centenar d’habitatges a l’àrea metropolitana on viuen persones que vivien al carrer.

Són habitatge que cedeixen particulars, de la borsa d’habitatge social de l’Ajuntament o que els propietaris posen a un preu per sota de mercat. Els qui accedeixen paguen segons els seus ingressos. Si tenen algun tipus d’ajut paguen fins a un 30 % del preu del lloguer.

Accedir a un habitatge

En Camilo va conèixer membres d’Arrels Fundació als carrers de Gràcia. Va ser difícil poder agafar-hi confiança per ofererir-li els serveis que ofereixen. Després de mesos de contacte, els membres d’Arrels van aconseguir que en Camilo accedís a un dels habitatges que gestionen, en el mateix barri de Gràcia.

En Camilo assegura que quan va accedir a aquest pis “m’agafava claustrofòbia i em va costar molt dormir a sobre el matalàs. Estava al pis i dormia al terra“. Ara, des de fa més de tres mesos ha accedit a un altre pis situat a l’Hospitalet de Llobregat. “Aquí tinc projectes per poder dibuixar, pintar, escriure, estic més segur i puc cuinar. Ara tinc una base on poder construir una vida millor“.