Al programa ‘Jo què sé’ del 2 de febrer del 2011, Montserrat Carulla conversa amb Carles Flavià de la seva carrera professional i reflexiona sobre l’ofici d’actriu a partir de la perspectiva que li dona la seva edat i la seva experiència.

Per començar, Carulla es lamenta de la situació laboral de les dones a partir d’una edat, i irònicament, comenta que les que sobreviuen a a questa etapa tiren endavant perquè queda poca competència.

Hi ha una edat, al voltant dels 50, en què les dones actrius travessen una època grisa en què ningú se’n recorda d’elles.”
Montserrat Carulla

Pla, gran escriptor però enemic de les dones

En el moment de l’entrevista, Carulla és al Teatre Romea fent ‘El quadern gris’, de Josep Pla. Flavià li pregunta sobre algunes frases masclistes de Pla a l’obra, com ara “les dones no serveixen per l’amor”. Carulla diu que Pla encara va més enllà quan diu que no serveixen per res, però no en fa gaire cas: ho atribueix al seu egoisme. En canvi, recorda que escrivia molt bé.

“Ser català”

A propòsit de Pla, Flavià i Carulla parlen del “ser català”. Carulla creu que és català aquell que se sent del lloc on neix, que sent les seves arrels, que hi té avantpassats. Pensa que per ser català n’hi ha prou amb tenir consciència de ser català, d’estimar el país i de defensar la llengua. Després, diu, està la ideologia de cadascú. Per acabar amb el tema, exclama: “Jo soc independentista!”.

Carulla va estar dues temporades treballant a Madrid, cap als anys 60. Va anar-hi amb el Teatre Nacional i va fer-hi diverses obres. Se’n va endur les seves quatre filles. Aleshores, Carulla estava casada amb Felipe Peña, a qui defineix com un gran professional, una gran persona i un gran intel·lectual. De fet, confessa, es va enamorar d’ell per la seva intel·ligència. D’aquella època a Madrid en té un gran record, Però alerta:

Als castellans me’ls estimo molt. Com a amics. No com a amos.
Montserrat Carulla

A casa mana ella

Carulla diu que a casa mana ella i mentre el cervell li funcioni, seguirà decidint les coses. No li agrada demanar permís. A les seves filles, confessa, ja els va bé perquè mana però també s’arremanga, cuina i fa les coses. Les filles col·laboren. Carulla admet que es troba molt bé fent vida casolana.

La vida social sempre m’ha avorrit molt perquè jo no bevia.
Montserrat Carulla

‘Pigmalió’ al teatre. Pigmalió a la vida

Carulla explica que ‘Pigmalió’ és una de les obres que més li agrada haver fet. Flavià li pregunta si amb en Felipe Peña li va passar com al personatge de l’obra, que s’enamora del seu mentor. Ella ho admet sense embuts. Diu que es van conèixer treballant a Radio Nacional. Un dia, el director li va preguntar si tenia alguna relació més enllà de la professional amb Peña. Ella ho va negar, però en poc temps ja eren parella.

“L’àvia de Catalunya”

Quan feia ‘El cor de la ciutat’, sèrie de TV3, Carulla era coneguda com l’àvia de Catalunya. Diu que en aquella època la paraven pel carrer i li explicaven problemes personals i familiars com si la coneguessin de tota la vida. Ella els escoltava perquè, diu, la gent té necessitat d’explicar les seves coses i de vegades no tenen a ningú.

Carulla defensa els serials que es fan a Catalunya perquè els veu equilibrats, sense exageracions i amb temes i problemàtiques reals de la gent.

Ser actriu

Carulla ha treballat sovint amb la seva filla actriu, Vicky Peña. Recorda que abans de dedicar-se al teatre, treballava d’infermera al Clínic. Un dia li va dir que havia decidit ser actriu, i Carulla va sentenciar:

Ser actriu no es decideix. Una ho és, o no ho és.
Montserrat Carulla

Després li va recomanar que ho provés i que demostrés que n’era. Si no, li va dir, deixa-ho estar. Quan la va veure actuar per primer cop li va donar l’aprovat. Però quan la veure amb ‘Lòpera dels tres rals’, li va posar nota.

Amb Vicky Peña també va fer ‘El temps i els Conway’, de la qual se’n sent molt orgullosa.

‘El temps i els Conway’, ‘Pigmalió’ i ‘Romeu i Julieta’ són els tres muntatges més interessants de la meva carrera.
Montserrat Carulla

Un dia, mentre interpretava ‘La reina de la bellesa’ amb la seva filla, va sortir del personatge i va veure la cara de Vicky Peña plena d’odi envers ella. Es va quedar molt sobtada perquè quan s’interpreta, s’oblida la persona i només es veu el personatge. Assegura que “hi ha personatges que són com fantasmes: els vols agafar i no pots”.

Els inicis

Carulla explica que es va dedicar a la interpretació perquè les coses li van anar portant. De nena li agradava molt la poesia i l’anava a recitar als hospitals de nens. Després, va començar a anar a les ràdios. I una cosa va portar a l’altra. Un dia va entrar a Radio Nacional per entregar un donatiu de l’empresa on treballava i en Joan Vinyes li va oferir apuntar-se a un curset per a locutors. Però quan va fer l’examen li van dir que encara tenia una veu massa jova per ser locutora.

També feia teatre amateur. Entre d’altres, va fer ‘Els pastorets’. Més tard va anar a l’Institut del Teatre, però no va acabar els estudis com a acte de rebel·lia.

La primera oportunitat

Un dia li va sorgir l’oportunitat de fer el paper d’una adolescent a ‘Soparem a casa’. En Josep Jaria Sagarra la va anar a veure i hi va dur el seu fill, en Joan Sagarra. Carulla tenia aleshores 28 anys i quatre criatures. Van decidir que podia fer d’adolescent i des d’aleshores no ha parat de treballar.

El futur

Carulla diu que mentre el cap no la traeixi, seguirà fent d’actriu. I confessa que ara ha de fer colzes per aprendre’s els papers, cosa que de jove feia la nit abans.

Per acabar l’entrevista, Flavià li pregunta si encara té moltes ganes de viure. Carulla diu que les té totes.

Jo aniré fent el meu caminet. En tinc molt al darrere i menys al davant. Però aniré fent…
Montserrat Carulla